Rafael Zorraquino Lozano, advocat, va ser Secretari General del PSOE-Aragó entre 1978 i 1980. Amb alguna lleugera modificació, aquest text reprodueix la Comunicación al plenario de la tertulia intergeneracional Ágora de la Fundación de Acción Laica de Aragón. Confluencias 22. Torrellas, Saragossa, 16 de juliol de 2022.
Qualsevol persona que pretenga analitzar políticament la situació actual d’Espanya abocant les seues pròpies idees, prèviament ha de mostrar al lector honestament les posicions de les quals emana la font del seu pensament i les experiències polítiques i socials de l’autor.
Jo vaig participar en l’anomenada transició política acompanyant una massa social que anhelava la democràcia per la superació d’un passat que consideràvem irreversible i que volia homologar-se amb la manera de viure a Europa.
Per circumstàncies personals les meues idees polítiques es van formar en el món estudiantil de maig de 1968 i en la Universitat de Saragossa, sense que militara en cap partit polític perquè en el debat assembleari em resultaven tots massa dogmàtics i sectaris.
Vaig viure el tardofranquisme preparant oposicions a Madrid i l’ambient de la lluita antifranquista a Barcelona. A la mort del dictador, sent lletrat de l’Ajuntament de Saragossa, em vaig unir al PSOE. Formació política en la qual vaig ser Secretari General d’Aragó i vaig dimitir a l’octubre de 1980. Des de llavors, com a Advocat he sigut un espectador compromés amb l’esquerra progressista. En alguna ocasió he format part del poder institucional socialista com a cap de gabinet del President de la Diputació Provincial de Saragossa i com a Director General de Comerç de la Diputació General d’Aragó.
Per la meua trajectòria personal em considere un lliure pensador progressista que no milita en cap partit polític.
Situació política actual a Espanya
La situació política actual a Espanya en 2023, al meu entendre, es pot explicar a partir de dos fets fonamentals: A) Les fallades constituents per improvisació en la regulació i definició de les estructures polítiques i administratives de l’Estat. No la forma en què es van prendre en la transició els acords polítics necessaris per a aconseguir un règim democràtic en l’Estat Espanyol. B) L’hegemonia de les elits dels partits polítics i l’escassa participació política de la ciutadania i de la societat civil encoberta pels amplis resultats de successives eleccions. No és el mateix participar activament en decisions polítiques que limitar-se a votar llistes de representants imposades pels partits polítics.
Aquests fets durant les primeres generacions de la democràcia, la dels fundadors i els seus fills, no van aconseguir notorietat a causa dels resultats de participació electoral i van configurar l’anomenat bipartidisme imperfecte de dos blocs de dreta i esquerra que va dotar al país d’una certa estabilitat. Estabilitat que encara hui enyoren els qui van ser partícips de la política activa d’una època pertanyent a totes dues generacions que va cobrir més de trenta anys de democràcia a Espanya.
Com era d’esperar, a partir dels trenta anys de democràcia a Espanya la usurpació d’un nou protagonisme generacional portaria a poc a poc la decadència de l’anomenat bipartidisme imperfecte fins a arribar en 2015 amb les protestes ciutadanes dels “Indignats” qüestionant la representació en la nostra democràcia, al costat del fet que aquesta no donava satisfacció a les seues necessitats. Al crit de “Democràcia ja!”, es va produir un canvi de paradigma en la representació política que va portar el pluripartidisme.
A aquest fet no va ser alié que en el cos electoral de l’Estat Espanyol entorn al 50% dels electors era menor de 40 anys i per tant havien nascut durant el règim democràtic implantat amb la Constitució de 1978, per la qual cosa no tenien l’experiència d’haver viscut durant el règim franquista. En aquesta realitat ens trobem actualment, a la qual s’ha unit com a reacció a una nova esquerra radical desorganitzada, una extrema dreta no menys nostàlgica del passat franquista, en sintonia amb altres moviments d’extrema dreta molt influents ja en tota Europa.
Aquesta situació unida a les crisis econòmiques consecutives financera i energètica mostren un panorama polític europeu molt semblant al qual es va produir amb la República de Weimar (Alemanya). La crisi econòmica de 1929 ens va portar a una autocràcia amb ambicions imperials com a solució a tots els problemes econòmics i polítics i va produir una guerra mundial que va dividir el món en dos blocs.
En conclusió: la situació política actual a Espanya amb l’apreciació general de la por al futur provoca una confusió ideològica motivada en la idea que totes les ideologies polítiques d’esquerres o de dretes són responsables de les crisis actuals. El que constitueix un camp adobat al populisme de la dreta que abunda en la confusió ideològica que fins i tot ha arribat a apropiar-se de conceptes com la llibertat propi de l’esquerra democràtica, després de la seua prèvia imputació a l’esquerra de la creació d’un Estat protector clientelista.
Canvi possible hui de la situació política actual a Espanya
Hui el pèndol del canvi de la situació política en què es troba la societat al nostre país està llançat pels mitjans de comunicació i les xarxes socials a favor de la dreta i és difícil revertir-lo, però sí es pot neutralitzar sempre que la moderació imposada amb el canvi de lideratge no amplie el seu electorat com pel que sembla s’ha produït en les eleccions autonòmiques andaluses.
D’altra banda, les sacietats digitals són molt canviants i ho fan a gran velocitat, pel que per a un canvi possible de tendència al meu entendre cal participar activament en els debats digitals fonamentals de la crisi social en la qual ens trobem tractant de superar la confusió ideològica entre l’esquerra i la dreta.
Per aconseguir-ho, en el debat de les idees en la societat cal imposar dos debats fonamentals que ens diferencien als ciutadans i ciutadanes: A) el debat de la democràcia enfront de l’autocràcia i B) el debat del progrés enfront del retorn a temps passats. Debats que ens porten clarament a definir les polítiques públiques dels uns i els altres de manera tal que una majoria social coincideix amb la democràcia progressista enfront d’una minoria autocràtica i regressiva dels poderosos que ens porta a un estat amb major desigualtat i reducció estat de benestar. Tot això entenent el progrés com un progrés social de major igualtat i distribució de la riquesa en una societat de futur sense creixement econòmic.
La defensa d’aquestes idees no requereixen grans coneixements, sinó una bona lògica pel que fàcilment poden ser desenvolupades per ciutadans i ciutadans en les xarxes socials per via digital ja que per a fixar els missatges en desenvolupament de la mateixa sols es requereix el filtre del sentit comú amb el qual rebutjar qualsevol idea contrària al mateix, vinga d’on vinga, sense importar el partit polític que la propugne.
Aquestes són les meues opinions per a fer possible en la societat actual una majoria social progressista, que sotmet gustós a la crítica fundada dels participants en la tertúlia de l’Ateneu Laic Stanbrook en el Pavelló Municipal de Torrellas.
