La reconquesta son els pares

Vaig nàixer i vaig créixer en un poble andalús fortament imbuït pel nacionalcatolicisme espanyol. No es podia faltar a missa de diumenge, calia batejar-se i fer la primera comunió, acompanyar als passos per Setmana Santa, casar-se per l’església i morir amb l’extremunció. No complir amb estos manaments suposava ser un roig, un heretge i un mal espanyol. A mi em costava entendre esta equació perquè tenia amics portants que eren obertament agnòstics. Andalusia és així. Encara les dones entren a les bodes i als enterraments, mentres els seus marits es queden a la porta de l’església de braços plegats esperant que acabe el capellà. Què s’amaga darrere d’este comportament? Potser són mals espanyols? Tots són rojos? Heretges? Ateus? Masclistes?

Sent un adolescent va caure a les meues mans el llibre “Què és ser agnòstic?”, del qui fora alcalde de la moguda madrilenya, Enrique Tierno Galván. Explicava que un ateu necessita l’existència de Déu per a negar-lo. Per la mateixa raó que no pot existir un antimadridista sense el Reial Madrid o un antibarcelonista sense el Barça. Aplicant esta lògica al nacionalcatolicisme que va impregnar la meua infància, Espanya no pot existir sense la negació de l’islam i, en conseqüència, d’Al Ándalus. En l’anihilació del diferent, i més en concret del musulmà, es troba el mite fundacional del nacionalcatolicisme espanyol. Sense anar més lluny, als xiquets pendents de ser batejats encara se’ls diu que “estan morets”. Tants segles després, es manté intacta esta sospita sobre Andalusia que ha de simular diàriament la seua condició catòlica pels carrers i el seu accent castellà en els mitjans de comunicació. Si de veritat vam ser repoblats per gents del nord, es van expulsar a moriscos i jueus, i la Inquisició es va encarregar de cremar als que es van quedar… per què no parlem com ells? Per què la nostra religiositat popular és tan diferent? Vam aprendre malament el castellà? Som mals catòlics? A què obeïx esta desconfiança? Sens dubte, perquè no és veritat la milonga que fonamenta esta ideologia: el concepte de la “Reconquesta”.

Ací està la clau: no parlem d’història, sinó d’ideologia. La paraula “reconquesta” s’incorpora al diccionari de la RAE en 1936 en estos termes: “recuperació del territori espanyol envaït pels musulmans i l’epíleg dels quals va ser la presa de Granada en 1492”. Com explica el Professor Alejandro García Sanjuán, esta “idea de recuperació del territori espanyol envaït implica dos coses: que Espanya ja era una entitat existent en el moment de la conquesta islàmica i que els musulmans havien arrabassat de manera il·legítima el territori als espanyols”. Així doncs, el concepte respon a una construcció ideològica per a sustentar una concreta noció d’Espanya que parasita del catolicisme. El mateix que ocorre quan sona l’“himne nacional” en processionar una imatge: ser catòlic és ser espanyol i viceversa.

Però esta idea no se sustenta amb el més elemental rigor històric.

Primer, perquè Espanya no existix com a nació, ni com a noció, abans de la conquesta peninsular pels denominats “àrabs”. De fet, el concepte nacional d’Espanya es construïx amb el constitucionalisme del segle XIX. Així doncs, no es pot “reconquerir” el que no existia.

Segon, perquè Al Ándalus va ser una realitat calidoscòpica, diversa, complexa, i no uniforme durant els seus segles de vigència. També des del seu inici. No sabem amb certesa qui eren i d’on provenien aquells àrabs que “van envair”. Va haver-hi nord-africans? Van poder ser també visigots? Quines banderes portaven? En quines llengües parlaven? El que sí que sabem amb certesa és que no “ens” van envair, senzillament perquè no existia un “nosaltres” de llavors. Va existir una conquesta en els mateixos termes que van conquistar romans o visigots la península, així com una posterior arabització i islamització de la majoria de la població nativa. No obstant això, en els llibres acadèmics no es diu que els romans o els visigots “ens” van conquistar, i sí que ens “van romanitzar” o “van convertir al catolicisme”. Inqüestionablement, la condició d’àrab o estranger no se sosté durant huit segles. Per descomptat que va haver-hi una penetració de poblacions àrabs i nord-africanes durant tot este temps, igual que en el seu moment les va haver de fenicis, grecs o cartaginesos, i hui n’hi ha de mil ètnies i mil cultures. Però el que sempre va haver-hi va ser una població autòctona, nativa, que es va arabitzar i va islamitzar en la seua majoria, juntament amb minories jueves i cristianes que igualment van romandre. I tan hispana era esta població com aquells que van arribar i els seus descendents.

Tercer, perquè la diversitat i complexitat andalusina estava incardinada en una societat medieval igualment diversa i complexa. No sols perquè coexistiren persones de diferents ètnies, religions, llengües i cultures, que van acabar abraçant una sola cultura de cultures, l’andalusina. A més, es van donar relacions diplomàtiques, comercials i culturals entre Al Ándalus i els regnes “cristians”, mentres estos s’emportaven a matar entre si.

I quart, perquè el procés de conquesta castellana i aragonesa, especialment després de la conquesta de la Bètica, no conclou amb la caiguda de Granada: encara quedava Navarra, Canàries o Melilla, si prenem com a referència l’actual Espanya. Tampoc va formar part del mateix Portugal i, sorprenentment, excloem d’esta història a la conquesta d’Amèrica. Després no existix el presumpte cordó umbilical entre la Hispània romà-visigoda i l’Espanya “reconquerida”. Són dos conceptes i dos realitats polítiques i històriques diferents. Aquells conqueridors no eren descendents d’àsturs, com si foren els legítims hereus d’una corona visigoda que tampoc era la seua i que, per la mateixa lògica que apliquen als “àrabs”, seria igualment estrangera. Els regnes cristians es van forjar a partir de llavors. Castella no existia al temps de la formació d’Al Ándalus, després difícilment podria reconquerir el que mai va poder ser seu.

La noció de “Reconquesta” es construïx artificialment en el segle XIX, una vegada perdudes les colònies d’ultramar, per a fundar la “nació espanyola” cosida al catolicisme com a religió d’Estat. Un element comú que vertebrara l’Estat enfront dels nacionalismes de pobles perifèrics que sempre havien existit i que, en este moment de crisi, reivindicaven el seu reconeixement. El que crida l’atenció és que la RAE en la seua versió actual continue utilitzant eixa terminologia rància amb la mateixa càrrega ideològica: “Recuperació del territori hispà envaït pels musulmans en 711 d. C., que acaba amb la presa de Granada en 1492”. Ni es recupera el que no es tenia, ni els musulmans són estrangers. Tan hispà era Averroes sent musulmà com Maimónides sent jueu. I no es pot reconquerir Madrid, per exemple, perquè va ser fundada en Al Ándalus.

Reconquesta com a croada contra heretges i estrangers, va ser la mateixa coartada ideològica que va utilitzar el franquisme contra rojos, ateus i maçons. Créiem que la restauració democràtica suposaria manar tots estos prejuís a la paperera de reciclatge. No obstant això, el populisme neofeixista l’ha ressuscitat en esta batalla cultural contra el diferent, això sí, sempre que siga pobre. No existixen els mateixos prejuís racistes i xenòfobs contra un xeic o un futbolista africà d’elit. D’ací la necessitat i la urgència de rebutjar el terme “reconquerix”, fins i tot enfront dels qui el configuren com un significant neutre. No és veritat. Els mateixos que parlen de “reconquesta” compartixen el seu menyspreu al català com a llengua o al republicanisme com a forma política d’Estat. Així doncs, no es tracta d’un concepte històric, sinó polític, associat a una noció d’Espanya que per a res té a veure amb la plural, diversa i democràtica en la qual vivim.

Hi ha un balcó esperant un nou 14 d’abril

I si estem molt prop de la proclamació de la república federal espanyola 150 anys després? Per una...

Dream scenario

Fitxa tècnica  Títol original: Dream Scenario Any: 2023 Duració: 100 minuts País: Estats...

Aplicació de la Quíntuple Estructura en un Departament Comarcal de joventut

Tècnic de Joventut de la Comarca Camp de Daroca. President Fundació d'Acció Laica. En el següent...

10 minuts amb Inaya Nebot López

Un espai d'entrevistes que naix amb la voluntat de compartir visions i experiències de persones...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad