Per als cavallers medievals aconseguir el Sant Greal (la copa en la qual va beure Jesús a l’Últim Sopar) no era una proesa més, era una gesta màxima, apoteòsica, carregada de sacrifici, complexa com cap, a l’abast només d’aquells que eren els millors, els que encarnaven l’ideal suprem de la societat.
Des de Perceval a Indiana Jones, durant 8 segles, només els triats aconseguien el Sant Greal.
Existeix un Sant Greal per a les persones que treballen animació sociocultural, les persones dinamitzadores, els qui exerceixen com a monitors/es d’oci educatiu: la participació. Aconseguir-la, igual que aconseguir la copa de l’Últim Sopar és una gran gesta, de gran complexitat, una apoteosi a la qual s’arriba amb molt de sacrifici.
Encara més quan et mous en el terreny del temps lliure. En ell, les persones decideixen on van i què fan. No estan, per exemple, en instituts, captius en un horari que han de complir, i desitjosos de fer qualsevol cosa que no siga classe de matemàtiques o de llengua… Ací, en el camp de l’educació formal, ja és complex aconseguir participació (mai entesa com la mera assistència). Molt més en el temps lliure on, efectivament, es converteix en una proesa. Especialment en una societat on la pràctica totalitat dels missatges que rep la ciutadania van dirigits al fet que es comporten com a mers agents consumidors… si pot ser el menys reflexius possible.
Tothom que treballa en el temps lliure fent dinamització busca la participació… Encara que amb aquell mateix nom es busquen coses radicalment diferents.
Hi ha qui busca “que acudisquen al que jo programe, i estic disposat/da a organitzar tot el que em demanen amb la condició que vinguen a mi”. Això és el més comú.
Hi ha qui, des d’un purisme normatiu, desenvolupen iniciatives perquè les persones “decidisquen”: vagen a assemblees ciutadanes o voten en pressupostos participatius, que formen part de consells ciutadans…
Tot això ens porta de nou al calze sagrat. Existeixen, quan parlem del Sant Greal, nombroses falsificacions d’aquest: en Glastonbury, Gènova… “Si no podem tindre el vertader calze sagrat, alguna cosa similar ens valdrà”. De la mateixa manera existeixen, també, artificis de la participació. Si no podem aconseguir-la, recorreguem a un succedani. L’enumerat anteriorment ho són, i coincideixen en el mateix. Igual que passava en època medieval amb el Sant Greal, que es buscava arribar a ell a través de camins o fórmules màgiques, hi ha qui ha descobert sengles fantàstiques, dreceres ultres-ràpides per a arribar a la participació. Es paguen beques a joves perquè s’“impliquen” en uns certs programes de temps lliure, o s’ofereix gratuïtat en activitats de consum d’alt cost… i es diu participació a aconseguir que la gent desenvolupe la seua beca, o s’inscriga en aquelles activitats.
Els experts saben que el Sant Greal està a València. Si despullem al calze que hi ha a la catedral valenciana dels afegits medievals, ens queda un bol senzill de pedra d’àgata, datat en el segle I i fabricat en la zona de l’actual Palestina. És l’autèntic.
Així de senzill és, també, el Sant Greal del treball amb joves. La participació és un hàbit, els hàbits no es poden transmetre de manera instantània amb fórmules màgiques. Un hàbit és una cosa senzilla en el que s’educa. En aquest es pot educar des de la infància, però hi ha una etapa de la vida, en la qual el desenvolupament d’aquest hàbit és molt més natural. Aquella en la qual la socialització es converteix en una necessitat imperiosa: l’etapa de l’adolescència.
Ací és on cal fer una tasca continuada i constant, amb grups estables d’adolescents, a partir dels seus interessos d’ocupació del temps lliure, i facilitant que aconseguisquen metes grupals en la vida, per a així generar hàbits de participació.
Hi ha dues claus per al desenvolupament d’aquesta tasca:
Possibilitar que les persones joves es troben, i descobrisquen interessos comuns, que en grup es fixen metes, del tipus que siga: viatges, desenvolupament d’aficions esportives, culturals, festives…
Oferir-los un acompanyament educatiu grupal i individual, d’ajuda per a la consecució d’aquelles metes comunes: un procés que els permeta adquirir l’hàbit de participar, és a dir: prendre decisions, a partir de conéixer i analitzar la realitat, per a després comprometre’s assumint responsabilitat, i organitzar-se per a actuar. Aquest acompanyament, com més deixe anar i/o intens siga, serà més educatiu. I els facilitarà habilitats per a la vida, que podran utilitzar per al que ells/es desitgen: muntar associacions o consells de joventut, integrar-se en entitats esportives, o culturals…, o crear una cooperativa o, en un futur, un grup de pares/mares implicats en el col·legi dels seus fills o…
Això porta dècades testat i funciona: a Europa, en experiències a Madrid, Aragó, Euskadi, Catalunya i, naturalment, també a València. On, recorde, es troba el vertader Sant Greal.
