La reacció als avanços del feminisme

18/07/2023

Sembla que no ens entenem, com si ens trobàrem en una renovada ‘Torre de Babel’. I és que el feminisme, la seua mera existència, té la capacitat de suscitar debats en proposar una societat lliure i igualitaria, transformadora de l’estructura social. Però segurament no ens entenem perquè el que es busca és un negacionisme total de l’evident discriminació cap a les dones.

Ja sabem que els avanços del feminisme en drets provoquen reacció. En aquesta batalla cultural en la que ens trobem, els canvis poques vegades agraden a tot el món. No agraden a alguns homes quan impliquen una lleugera pèrdua de privilegis, tan invisibilitzats que a penes són conscients d’ells. Potser la negació de la realitat és una eixida temptadora. En el fons és negar la violència estructural que pateixen les dones per a no sentir-se amenaçats per una crisi de masculinitat. No sentir rabia es un privilegio, deien les parets a Xile en les mobilitzacions de 2019.

Tot aquest context suposa un repte per a l’avanç del feminisme ja que els seus assoliments provoquen també una reacció recelosa en sectors de l’esquerra que fins ara -encara que només fora de manera teòrica- ho secundaven. Se senten amenaçats. Alguna cosa caldrà fer perquè seguisquen com a aliats, ens diuen. I aquesta és una tasca difícil i pesada que afegir al ja ingent treball i càrrega de les activistes i polítiques feministes. No seria millor que aquest segment d’homes iniciara un procés de reflexió i acció pròpia per a avançar en un feminisme que els alliberara?

És difícil estar en primera línia de l’activisme i de la política feminista. En els mitjans i les xarxes socials les dones estan patint molta violència i odi. Algunes han hagut de tancar les seues xarxes per a suportar-ho. Recordem el cas de desgast de Jacinda Ardern, va anunciar fa pocs mesos la seua renúncia com a primera ministra de Nova Zelanda ‘Per a mi ja és hora’…’Ja no tinc energia per a altres quatre anys’.

El remolí d’aquests mesos pot tindre com a teló de fons la superació de l’esquema de feminisme liberal de Betty Friedan, importat en els seixanta i al qual segueixen adherides algunes feministes. Un exemple seria l’exigència de paritat en les grans empreses espanyoles. Llevat que formem part d’aquest xicotet grup de dones privilegiades, aquest anunci ens deixa fredes. Si les polítiques feministes no disputen el poder ni qüestionen les jerarquies, cada vegada són menys útils per a nosaltres. En un país desigual on l’ascensor social no existeix, fa falta alguna cosa més que la paritat per a generar entusiasme. Potser és aquest el problema, que estem avançant més del que el feminisme liberal ens ofereix. I alguns dels homes que fins ara estaven còmodes perquè no es qüestionava massa el seu estatus, comencen a sentir-se amenaçats (víctimes?) pels seus avanços.

A més, el feminisme cada vegada té una major capacitat impugnadora del sistema. Per això és tan atacat. Com assenyala Monserrat Galcerán, filòsofa i activista, el caràcter d’una lluita té a veure amb els segments socials que l’hegemonitzen. Encara que puga haver-hi un segment del feminisme que veja suficient avanç aconseguir el mateix salari per a homes i dones i siga la seua lluita compatible amb un horitzó liberal, la majoria del feminisme, sobretot el format per excloses, precàries i racialitzades, no està en aquella posició. També perquè pot ser un fals debat; la majoria dels homes pateixen precarietat i del que tocaria parlar és de redistribució. Un altre enfocament a tindre en compte és la teoria de Judith Butler que ha posat en relleu que la raó per la qual la majoria de les lluites feministes tenen una naturalesa anticapitalista és pel caràcter heterosexual del patriarcat, una part integrant del sistema neoliberal. Segons ella aquesta és la raó principal i no el que els seus protagonistes siguen persones de sexe o races discriminades.

El filòsof brasiler Vladimir Safatle destacava en una entrevista recent que a vegades la lluita de classes és política d’identitat, que el feminisme és part imprescindible d’una política de classe. ‘Cal entendre que les reivindicacions en l’àrea socioeconòmica són, en el fons, les mateixes que en l’àrea de racisme, masclisme o l’homofòbia’… ‘…les lluites pel reconeixement –feministes, indigenistes, antiracistes– són una part necessària i decisiva de la lluita de classe (…) el que Xile mostra és que la lluita feminista aconsegueix la seua força màxima quan exposa les seues dimensions de lluita de classe’. Per a ell les lluites pel reconeixement són fonamentals per a la igualtat i la justícia social. Són lluites universals noves.

Negar la violència estructural contra les dones és difícil de digerir quan la realitat ens diu que hi ha hagut més de mil dues-centes dones assassinades a Espanya víctimes de violència de gènere des de 2003. Però la negació està calant en alguns espais. La reacció ha trobat un nínxol de descontentament i l’explota: la por actua i ens llança al conservadorisme. Deia Theodor Adorn que ‘La gent no està sent enganyada, la gent vol ser enganyada’.

Depén, perquè viure enganyat/da i aliè/na a la realitat suposa un problema per al nostre desenvolupament humà i la nostra intel·ligència. No tothom ho vol. Zapatero ens parlava de la seua experiència en un programa de la TV pública: ‘Em vaig declarar feminista fa temps i tinc una enorme gratitud, (el feminisme) fa millors persones, dona una altra sensibilitat. Perquè la discriminació (contra les dones) és la major de la història. Haver-ho comprés i estar del costat de la no discriminació i de la igualtat et fa millor persona. Això sí que és la llibertat’. Tant de bo que moltes persones gaudírem i anhelàrem aquesta experiència. Seríem humanes de veritat.

La meua experiència a l’Institut Valencià de la Joventut, 2015-2023

He format part de l’anomenat «Govern del Botànic» de la Generalitat Valenciana durant els uit anys...

La nova llei del Parlament de Catalunya de foment de l’associacionisme

Al maig de l'any passat vam publicar a Memòria del Futur un vídeo sobre la meva compareixença en...

XII Trobada transfronterera d’entitats memorialistes. I evocació d’un terrassenc, Domènec Serveto, afusellat pels nazis

Reportatge sobre la XI Trobada Transfronterera d'Associacions de la Memòria Històrica, Democràtica...

Crònica dels anuncis de perfum

Fins ara als diaris hi podeu trobar cròniques de viatges, parlamentàries, de guerra, roses, etc....
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad