Enric Deltoro És Tècnic de Joventut i fundador del MLPV
La vida són números, diguen el que diguen els filòsofs, literaris, historiadors… la vida són números.
Em trobava, un cap de setmana, en el que havia desconnectat totalment de notícies, en Albaida, un poble gran que dona nom a una de les comarques més boniques e interessants del territori valencià. Em trobava contant músics. Si… perquè 600 músics, fan que la capitania mora o cristina siga de secció especial. Jo vos convide a que gaudiu de l’experiència d’un espectacle visual, de dansa, vestits, boato de tot tipus, amb 600 músics tocant. Un plaer. 2000 músics tocaren eixe dia.
Números. Al final la vida són números… però no tots els números són igual.
Quan torní d’Albaida vaig connectar-me, de nou, a les notícies… i comencí un altres compte: el de morts en Israel Palestina, la meitat dels quals, almenys en Palestina, són menors d’edat. He estat temptat de traure números dels conflictes armats que hi ha en estos moments al món. Tots coneguem Ucraïna i Palestina-Israel. Hi han uns quants més amb les seus quantitats de morts, ferits, amputats, malalts mentals. He estat temptat d’afegir a eixos números els de les persones que sofrixen violència per ser d’una ètnia, tindre una ideologia, una forma de sentir, o simplement per ser xiquets, xiquetes, o pobres, o dones…
L’ONU deuria tindre un comptador, i anotar cada any la quantitat de persones que pateixen la violència dels “professionals de l’odi cap a altres éssers humans”. I eixe deuria ser el número que indicara el desenvolupament humà de la nostra civilització; i la reducció d’eixe número, una de les prioritats al món.
Eixos números no són de felicitat. M’agradaria viure en un món on els números de música i d’espectacles musicals foren els que més abundaren. M’agradaria viure en un món on, per exemple, els conflictes entre els seguidors d’Alà i els seguidors de Yavé es lliuraren en una guerra que guanyara qui tinguera més músic per a fer gaudir a la gent.
Encara que estem en la part feliç del planeta, podem fer molt contra l’expansió mundial dels professionals de l’odi. Estan per tot arreu. I, encara que no actuen directament, poden justificar, o donar suport als que sí que ho fan.
Als professionals de l’odi cal saber identificar-los, i desemmascarar-los. És fàcil. Es dediquen en un primer moment a generar ràbia en tu… per a després oferir-te que la transformes en violència contra els culpables d’ella, i si no pots, contra els de la seua raça, ètnia, religió, país, gènere, condició social, forma de ser o de pensar… o senzillament contra els dèbils, sobre els que pots descarregar la teua ira perquè no es poden defensar.
Els professionals de l’odi moltes vegades es justifiquen en la religió, o en el nacionalisme (la nova religió del segle XXI). Estan en Palestina-Israel, Yemen, Congo, Síria, Afganistan, Myanmar… Però també aquí. Es mouen, sobretot, en xarxes socials. Són els que capten jihadistes… però també els que inoculen odi contra els que venen en patera, fugint de la misèria i la guerra.
Sabeu que treballe amb joves. Tinc moltes dades per poder afirmar que una gran quantitat dels nostres adolescents, en pocs anys, han segut captats per estos professionals de l’odi, una organització de malfactors amb moltes seccions enfrontades, però que comparteixen objectiu comú: convertir la violéncia en la base de les relacions humanes.
Davant això, les associacions, fan una tasca molt important contra estos inoculadors del virus de l’odi. Acompanyen les persones joves en el seu desenvolupament personal, possibilitant que reflexionen i no es deixen dur per les mentides i discursos d’odi que dominen les xarxes socials, i que acaben en violéncia contra altres persones, o en terrorisme i guerra en algunes parts del planeta.