Per Ivan Montemayor. Doctor en Ciència Política i membre de Debats pel Demà
Després de mesos de veure cadàvers de nens innocents en totes les nostres pantalles, una multitud d’estudiants va decidir passar a l’acció. Mort, fam, bombes. La indiferència, per a un jove amb consciència crítica, no és una opció digna. El moviment universitari va començar als campus americans, com el de Columbia a Nova York. Algunes d’aquestes Facultats no havien viscut protestes tan fortes ni tan sols en el pic del moviment contra la guerra de Vietnam. Les imatges de la repressió van fer la volta al món i el primer a acampar va ser els estudiants de la Universitat de València.
Quan vaig arribar a l’acampada que es va establir en la Universitat de Barcelona, vaig poder veure com els estudiants s’autoorganitzaven de forma plenament autònoma, dividint el treball en comissions, prenent decisions col·lectives en assemblees i mantenint el respecte per la diversitat que allí habitava: corrents trotskistes, militants polítics, palestins exiliats, ecologistes, marxistes i anarquistes. Totes unides per un objectiu comú: la solidaritat amb el poble palestí. Si bé totes les estadístiques hagudes i per haver diuen que els joves (especialment els homes) s’estan radicalitzant cap a l’extrema dreta, l’acampada va ser una demostració que la rebel·lia juvenil continua existint.
Va haver-hi moments realment emocionants, deixeu-me fer una breu narració de dos d’ells. Des de Gaza ens va arribar l’agraïment d’una estudiant de Medicina, que des de l’altre costat de la ferida mar Mediterrània ens va parlar d’universitats derruïdes per les bombes, de malalties sobre el cos i la ment. Va acabar amb una paraula, una paraula clau: “Esperança”. Un ancià, jueu antisionista, va aplaudir amb ànim.
El segon va ser un moment de celebració. El Claustre de la Universitat, com a òrgan de màxima representació havia de debatre una proposta: trencar relacions amb institucions, empreses i universitats israelianes. La votació va donar el següent resultat: 59 vots a favor, 23 en contra i 37 abstencions. La UB feia el primer pas per exercir el boicot al complex militar-industrial israelià, en el qual les universitats israelianes participen acríticament.
Després de setmanes resistint, finalment la Universitat de Barcelona va aprovar en el seu Consell de Govern acceptar la proposta propalestina i mesures com aquesta:
“No s’establiran convenis amb institucions israelianes fins que les condicions a Gaza garantisquen una situació de pau absoluta i respecte als drets humans. En el cas de l’acord marc de col·laboració amb la Universitat de Tel-Aviv, s’activaran tots els mecanismes necessaris per a trencar-lo de manera immediata i indefinida, i s’informarà les institucions implicades”.
L’acampada de la Universitat de Barcelona es va aixecar, mentre ara mateix segueix la lluita en la Universitat Autònoma, en la Politècnica i en la Pompeu Fabra. En tot l’estat. A tot el món. Incloent la Universitat de Tòquio. Però, com seguir ara la lluita més enllà de les universitats?
En altres acampades, com en l’ocorreguda a la Universitat de les Illes Balears, individus d’extrema dreta es van presentar per a provocar i agredir als acampats. Potser, en el cas que això siga possible, algun sionista amb capacitat crítica hauria de preguntar-se com és possible que els primers a sortir en defensa siguen, ni més ni menys, que feixistes, nacionalistes i racistes. Ho veiem quan Abascal es desplaça fins a Israel per a fer la gara-gara a Netanyahu i també quan Sílvia Orriols (filofeixista de la nova extrema dreta independentista d’Aliança Catalana) compara Catalunya amb Israel. El sionisme forma part de la gran internacional de moviments reaccionaris.
Ara bé, fins a on podria arribar l’audàcia del moviment propalestí? La solució no és reconéixer a Palestina, sinó trencar immediatament la relació amb Israel, que no és un estat legítim. Tant relacions econòmiques com polítiques. Per què la Generalitat de Catalunya continua mantenint una oficina a Tel-Aviv? Per què el Regne d’Espanya continua comprant armes i tecnologia a l’estat d’Israel? Com bé han assenyalat els debats en les acampades la lluita pel dret d’autodeterminació del poble palestí s’entrecreua amb la lluita general contra l’imperialisme que exerceix a tot el món, com a fase superior del capitalisme. No és només una simple discussió religiosa o ètnica, sinó que el sionisme és un projecte colonial on regeixen els interessos econòmics dels Estats Units.
Devem, finalment, recordar el fil vermell de lluites que connecta a l’associacionisme de base, el sindicalisme, el moviment republicà i la lluita antimilitarista. Els oprimits, les persones treballadores de tot el món s’han organitzat contra les guerres imperialistes. Per a Francesc Pi i Margall, com es va difondre l’any passat en Memòria del Futur, la lluita per la I República va ser una lluita contra l’esclavisme i contra les guerres promogudes per les oligarquies. Sempre ens ho recorda amb fermesa pacifista l’amic Albert Portillo. Això deia Pi en un escrit dedicat al 1r de maig:
“La guerra no la pot atallar sinó el treball: el concert dels treballadors tots per a no donar la seua sang en holocaust de l’ambició i la supèrbia. És la guerra per als quals la dirigeixen i la sostenen deu d’honors i riqueses; per als quals treballen, el pitjor dels assots: al treball toca desarmar-la. Voldria jo, no sols que en totes les ciutats se celebrés anualment la festa del 1r de Maig, sinó que també en les fites de tres o més nacions es reuniren jornalers de diferents parts del món i, posades en feix les seues banderes s’abraçaren i declararen guerra a la guerra.”
Sens dubte, seguint l’estel de les acampades estudiantils, una vaga general pot fer molt per la causa del poble palestí. I és que com deia un altre republicà, Gabriel Alomar, només la revolta salva.
