Las jornades van tenir lloc en el Paranimf de Saragossa els dies 27 i 28 d’octubre de 2023.
Han tingut lloc les Jornades sobre la repressió en el franquisme en estos dies finals d’octubre i el resultat no ha pogut ser més grat i falaguer. Un miler de persones han abrigallat al llarg dels dos dies, amb la seua presència, el desenvolupament d’estes. No sols s’ha abarrotat l’Aula Magna i la sala Pilar Sinués, sinó que, el divendres, quasi un centenar de persones no podien entrar a causa de l’aforament podent seguir-lo per “streaming”.
Magnífica la resposta d’una bona part de la democràcia aragonesa bolcant-se en la seua afluència amb l’esforç d’una vintena d’organitzadors entre els quals em compte amb un cert orgull. Els que ni estaven, ni semblava que se’ls esperara, eren els habituals: tot l’arc parlamentari de dretes que, en el transcurs del temps ha passat a ser d’extrema dreta i més enllà. L’extrema dreta dels del partit hereu d’Aliança Popular s’han transformat en tristos comparses del moviment postfranquista, amb pollastres imperials inclosos, els que acompanyen la volta de braços alçats en els nous feixistes de VOX.
Tampoc els mitjans que els abrigallen. Hui, s’ha vist la “independència” del nostre primer espasa en això de la comunicació: la mudesa més absoluta. Heraldo de Aragón, el periòdic “independent” de la premsa aragonesa, fa molt que ha deixat eixa condició i sembla no adonar-se que ser “mut” en estos casos és esperpèntic davant el seu propi tancament d’ulls.
Emotiu el vídeo realitzat amb els noms de cent vint dones i homes antifranquistes que van donar temps, esforços, generositat, il·lusió per a accelerar en el màxim la consecució dels drets i llibertats preses en la dictadura.
Els dos objectius marcats, els de ser un referent i els de ser, passades estes, una arrancada, també s’han complit.
Referent, per la intensitat dels preparatius, la qualitat humana i el compromís de la quinzena de ponents, amb Julián Casanova i Nicolás Sartorius al capdavant i, acompanyant-los, tretze testimoniatges en les persones de José Antonio Fatás, Eduardo González, Maribel Martín, Félix Matute, Isabel Montserrat, María José Moreno, Rosa Casas, Fidel Ibáñez, Paco Polo, Floreal Torguet, Félix Tundidor, Miguel Ángel Zamora i José Ignacio Lacasta, totes elles i ells, destacats militants antifranquistes de diferents formacions als que la bota franquista va torturar i va empresonar.
Arrancada, perquè pensem que este acte, en unes dates en les quals un postfranquisme, disfressat d’extrema dreta, trau el cap amb una descaradura cada vegada més evident i agressiu, ha de ser suport d’altres nous i següents que posen en valor, per a les noves generacions del nostre país, la Història dels fets desenvolupats de 1936 a 1976; història que, els qui són hereus dels generals colpistes, volen, coste el que coste, escamotejar, enterrar o desfigurar.
Jornades que enganxen amb la declaració del govern de la DGA, en mans de l’actual extrema dreta amb sabor, encara, a més extrema i rància, de derogar la Llei de la Memòria Democràtica. Llei a la qual odien perquè descobrix, dia a dia, la cara més certa i tràgica de la nostra història. Llei que convida a la concòrdia, però sense oblidar la realitat de la història. Llei que, al cap de mig segle, repara, lleument, les injustícies comeses en milers d’assassinats. La més vergonyosa i rèptil, la d’estar anònims.
Estes Jornades volien ser una anellada en les consciències de totes les persones democràtiques, conservadors i progressistes, però, abans de res, demòcrates. Una anellada de tal magnitud que ressonara en esta comunitat, des d’un extrem a un altre, advertint del moment. I anellada que omplira, desbordara la capacitat de Paranimfs i Aules Magnes existents. Des del principi, ens havíem posat com a objectiu que l’afluència poguera ser massiva perquè, a més del propi profit de les Jornades pel seu didactisme, advertiren al tàndem, hui en el govern de la DGA, de l’extrema dreta sumada a la dreta nostàlgica del franquisme, que la societat aragonesa reclama hui, reclamarà en el seu moment, el manteniment de la Llei de Memòria Democràtica.
No oblide la capacitat didàctica de les Jornades. Molt menys amb els testimoniatges d’eixos quinze ponents. En eixe període de 1960 a 1976, l’anomenat tarde-franquisme va disminuir l’ona homicida dels quaranta i cinquanta realitzada, impunement, a l’empara de la contesa mundial tant com de l’inici de la “Guerra Freda”, explotada molt hàbilment pel general colpista. En la dècada dels seixanta, els ciutadans dels països democràtics eren vigilants dels règims dictatorials, entre ells, Espanya.
Econòmicament, a més, en 1959 Espanya estava a la vora de l’abisme. Es necessitava “blanquejar” un mínim per a liquidar les polítiques autàrquiques i intervencionistes. Necessitava el règim la inversió estrangera, sanejar la balança de pagaments, estabilitzar els preus i la pesseta. El govern tecnòcrata de l’Opus va aconseguir estos objectius gràcies a un aparent enjalbegado, suficient per a governs europeus i mundials i que donaren llum verda a inversions. I, sobretot, gràcies a l’augment de les divises per turisme en eixa dècada i a les remeses de divises per part de dos milions de treballadors a Europa. El turisme va passar de sis milions d’estrangers en 1960 a 34 l’any de 1973. I les remeses dels immigrants van ascendir a més de sis mil milions de dòlars dels de llavors (al voltant d’un bilió de pessetes espanyoles).
Eixa lleu obertura en l’econòmic, va portar dues conseqüències. D’una banda, el major nivell de conflicte social i polític tant a nivell laboral (en el 62 comença la vaga minera asturiana i naixen les CCOO) a nivell estudiantil. Sectors catòlics progressistes s’unixen en peticions de drets socials. El règim està, cada vegada, més arraconat amb la major participació de militants antifranquistes enquadrats, sobretot, en el PCE. Franco reacciona creant el TOP (Tribunal d’Ordre Públic). Elimina de la jurisdicció militar els delictes socials i polítics intentant donar una falsa aparença davant el món i, al mateix temps, es garantix judicialitzar la repressió dels cinc grans apartats que instruirà el TOP: <<associació il·lícita>>, <<propaganda il·legal>>, <<manifestació il·legal>>, <<reunió il·legal>> o <<desordres públics>>, delictes que eren, en realitat, faltes de drets democràtics. En catorze anys d’existència, este tribunal feixita fins i tot disfressat de colom blanc, va afectar 9.146 processaments i 3.890 sentències dictades amb 11.958 anys de condemnes. Entre altres processos, el de la caiguda del PCE a Saragossa en 1961 i el 1.001 de CCOO de 1973. En eixe període que les Jornades intenten estudiar, va haver-hi cinc estats d’excepció. Estats que deixaven al ciutadà nu per complet de drets, si més no els més bàsics (correu, telèfon, presó aleatòria) pel temps de promulgació. L’estat d’excepció de maig del 62 per a Astúries, Biscaia i Guipúscoa va ser el primer, després, abril del 67, agost del 68, gener del 69 -en esta ocasió l’àmbit va ser per a tot el país- i, l’últim, amb un peu de Franco en el taüt, a l’abril del 75.
Evidentment, l’augment de les lluites antifranquistes, la debilitat del règim, la irrupció de les forces del treball i la cultura en el procés d’acabar amb la dictadura, va aconseguir frenar, quasi al complet, en eixe període, l’irremeiable: les morts, els assassinats. Malgrat això, van sobreeixir alguns: el de Grimau en 1963, l’intent de sis penes de mort en l’anomenat “judici de Burgos”, commutades pel dictador d’acord amb la pressió interior i exterior per manifestacions; a Saragossa, el suïcidi-assassinat d’Antonio López, els cinc assassinats, amb els dos peus en el taüt, de Franco de dos militants d’ETA i tres del FRAP, el garrot vil de Puig Antich, fins i tot els cinc morts de Vitòria, responsabilitat d’aquell franquista que va dir que el carrer era seu i el nom del qual era el de Manuel Fraga.
La repressió, afortunadament moltíssim menor en assassinats irreparables que en les anteriors dècades, va augmentar en el nombre de represaliats de tota índole: mitjançant el TOP, tancaments aleatoris en comissaries en els estats d’excepció, pallisses arbitràries, retenció de passaports sine die, major duresa en el servici militar, seguiment de la BPS en les ocupacions de destacats antifranquistes amb l’objecte de la pèrdua del treball, etc. Baste dir que, a la fi del franquisme, el nombre de policies de la Brigada Polític Social era de més de 20.000 individus. Policies que, en la transició, s’inclourien tots amb taques de sang, tortures, medalles i ascensos, en el cos de la policia nacional.
Este és el període, duro, conflictiu i en el qual es va arraconar al règim, que denuncia les Jornades. Els testimoniatges directes interpretaran i posaran a la llum histories i racons d’una dictadura que patim i que, desitgem, mai torne. Per a això, és imprescindible que les noves generacions coneguen de primera mà, en els seus instituts, la història d’este període del nostre esdevenir. No sols el període que estudiem ací, sinó el complet: el que abasta des de l’adveniment de la Segona República en 1931 fins a l’any 1977, any que comença l’anomenada Transició. I que eixe estudi es puga fer amb dues premisses: veracitat i durabilitat. Veracitat que atenga les investigacions de dotzenes d’historiadors amb els seus treballs al carrer, un d’ells és l’aragonés que tenim l’honor que siga qui òbriga les Jornades: Julián Casanova. La durabilitat exigix que eixe període tractat pels professors d’Història Moderna es faça amb suficient temps i mitjans. D’anàloga manera al que es fa a Alemanya o Àustria estudiant el període nazi.
És un altre dels objectius més ambiciosos d’estes Jornades. Esperem que siguen un humil, però important fita, per a la xicoteta història aragonesa.
