L’historiador britànic Christopher Hill va escriure en 1980 que quan algú li preguntava si era marxista, ell responia: «depén del que entengues per marxisme». La raó per la qual responia així, ens diu, és haver aprés amb els anys que si deia «Sí» rotundament, el més normal era que el seu interlocutor prosseguira amb un: «què fas quan et trobes amb un fet que no s’ajusta als teus pressupòsits marxistes?». Una vegada arribats a aquest punt, ja és massa tard per explicar a l’informat interlocutor que els seus «pressupòsits marxistes» no es produïen al marge, sinó a partir de les investigacions històriques, i que, per tant, les seues idees estaven en constant modificació. El llibre recentment publicat per Xavier Domènech es titula Lucha de clases, franquismo y democracia. Obreros y empresarios (1939-1979) (Akal, 2022), i és, entre moltes altres coses, una reivindicació de la història social i des de baix com enfocament privilegiat a l’hora de produir coneixement històric. Un enfocament que situa, com el seu títol indica, el conflicte de classes com a vector explicatiu de la lluita social i política. I unes classes que es formen a partir de la seua relació i fricció d’interessos, com una «experiència construïda, percebuda i viscuda» més que com una identitat. Lluny d’«ajustar» la realitat als pressupòsits teòrics, com rebutjava Hill, aquests es (re)elaboren en el llibre a partir d’interrogar als subjectes en el seu temps històric, en el constant diàleg entre concepte i dada empírica que reivindicava E. P. Thompson.
El llibre realitza una anàlisi sobre la relació entre moviment obrer i canvi polític, o, més bé, una explicació des de la història social de la dictadura franquista i la seua crisi d’hegemonia i posterior final. El període per excel·lència que explica aquest canvi en el nostre imaginari és aquell que denominem Transició. Mort el dictador, un conjunt de dirigents iniciarien el camí cap a la democràcia a través del reformisme i el consens, tot i que amb algunes dificultats, ja que a esquerra i a dreta hi havia posicions extremes que van dificultar la consolidació del nou sistema polític. Aquesta vindria a conformar la història elitista del canvi, una història, tot siga dit, que tendeix a creure’s millor que els seus protagonistes. Un altre tipus d’història de la Transició ha tractat de posar sobre la taula la rellevància dels subjectes socials, vertaders protagonistes del canvi, les reivindicacions i els anhels dels quals conformen l’explicació del resultat del procés històric. Mateixa linealitat, nous protagonistes. «El lloc que en els vells llibres es reservava als reis i a les princeses, ara l’ocupen els dirigents obrers; les pàgines que es dedicaven a explicar una batalla o un tractat, es consagren ara a una vaga o un congrés sindical», va escriure críticament Fontana en referència als qui creien que canviant l’objecte d’estudi se solucionaven els problemes de la història tradicional.
Domènech trenca amb tots dos enfocaments. I ho fa en dos sentits. El primer consisteix en reconstruir una linealitat històrica des de baix diferent de la qual entenem per Transició. El llibre està circumscrit cronològicament entre 1939 i 1979. Amb això no es pretén emmarcar la Transició dins d’una temporalitat més àmplia, sinó precisament erradicar-la com a període analític privilegiat per a l’estudi del canvi polític. La Transició és un període que ha sigut construït a partir d’un complet buidatge de tota substantivitat històrica pròpia, l’existència de la qual respon a situar-se als llimbs entre dues realitats: la dictadura i la democràcia. És més, la substantivitat que se li atribueix està carregada d’elements que li són externs i/o posteriors, com el consens o la democràcia mateixa. Així, tota reforma del règim franquista o tot gran acord per dalt és concebut com un pas cap a un objectiu preestablert i conegut per tots, independentment de si els seus protagonistes ho van entendre i viure així. El segon sentit de la ruptura és l’elaboració d’una història no lineal des de baix. L’obra s’escriu a partir dels murmuris que no han transcendit, de reconstruir episodis fins ara ocults del retaule. Així, el llibre situa en la centralitat històrica no sols «el que va ser», sinó també «el que podria haver sigut» –no menys que «el que encara podria ser»–, perquè la història no es construïsca una altra vegada sobre les esperances perdudes.
El nou Estat que es construeix a Espanya a partir de 1939 té com un dels objectius principals acabar amb la cultura i les organitzacions de la classe obrera. Així, els treballadors havien de ser productors disciplinats i enquadrar-se en el nacionalsindicalisme i el Sindicalisme Vertical. A més, el nacionalcatolicisme tractava de tapar qualsevol emergència de les anteriors identitats i cultures de la classe per bloquejar el seu renaixement.
Amb tot, va haver-hi una «tradició transmesa» que, tot i reconèixer la novetat de la classe obrera que es va formar dins del franquisme, permet a Domènech ressaltar les continuïtats amb la memòria de la República i de la Guerra Civil. Part d’aquesta memòria es va mantindre en les migracions interiors que, de motivació clarament política, es van realitzar durant els primers anys de dictadura cap als nuclis industrials urbans –la qual cosa també va generar una ruptura i un transvasament de la cultura camperola a l’obrera–, i també amb la transmissió de codis, coneixements i conductes entre els membres de la vella i la nova classe obrera. Al seu torn, la militància antifranquista va generar la seua pròpia ecologia en termes de cultures polítiques populars i obreres, formant-se quatre grans nínxols com van ser el socialisme –una cultura que en el llibre es defineix com «adormida» però molt present al final del període–, l’anarquisme –«interrompuda» però clau en les primeres militàncies–, la cultura obrera cristiana i el comunisme –les dues últimes van arrelar amb força en una nova generació de militants a partir dels anys seixanta–.
Domènech situa el conflicte com l’eix central des del qual aproximar-nos a la formació d’una nova consciència de classe. És a partir de la lluita social des d’on es generen elements de consciència i pertinença a un subjecte col·lectiu que, no obstant això, no va associat a una consciència política directa, ja que aquesta pot estar travessada per diferents identitats (ciutadana, religiosa, nacional, etc.). Des d’aquesta mirada, el llibre il·lumina i entra al debat historiogràfic respecte a les vagues de solidaritat, una de les expressions genuïnes de la consciència de classe. La importància de l’agència dels subjectes no està contraposada amb situar-los dins del seu «hàbitat material». La particularitat de l’anàlisi és no pressuposar algun tipus d’estructura fixa sobre la qual actuen els subjectes, tant si ens referim al fordisme espanyol, al creixement econòmic, a la Llei de Convenis o al Pla d’Estabilització. Domènech problematitza tots aquests canvis –que podem anomenar «estructurals»– a partir de la seua interacció amb la lluita de classes i la metabolització que, de manera activa i conscient, van realitzar els subjectes. Un exemple el trobem en les següents línies: «de manera contrària al que apunten la majoria d’històries a l’ús, la transició va prendre la forma que va prendre gràcies a les mobilitzacions que van impossibilitar qualsevol projecte de continuïtat del règim i van condicionar els principals punts de l’agenda del canvi polític; que aquest camí va començar molt abans que el rei o un jove anomenat Suárez, camisa blava per a més informació, saberen si més no que anava a succeir alguna cosa semblant a l’arribada de la democràcia; que aquests canvis tampoc tenen el seu fonament en el canvi econòmic i social generat en els anys seixanta, sinó en la gent que, interactuant amb ell, va decidir actuar contra el franquisme i va aconseguir establir un model de lluita contra el règim que els va permetre passar de la resistència a una oposició que començava a assolir èxits, xicotets en els seus inicis, però, amb el pas del temps, fonamentals per a la història del nostre país». Parafrasejant a Ellen Meiksins Wood, es pot dir que historiar la lluita de classes és, paradoxalment, humanitzar-la.
Aquest protagonisme dels moviments socials i de la societat civil com artífex del canvi polític no va aparellat a la seua exaltació acrítica. De fet, Domènech distingeix entre l’impuls i centralitat de l’antifranquisme als carrers durant els anys seixanta i primera meitat dels setanta, i la fase que s’inicia a partir de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. Encara que la UCD va obtindre majoria en escons, el camp de l’antifranquisme va ser majoritari en percentatge de vot. En aquesta segona fase, la de la institucionalització de l’antifranquisme, la mobilització social es va mantindre, però va passar a ocupar un lloc secundari en el procés de canvi: ja no es tractava de conquerir la democràcia des del conflicte, sinó d’utilitzar-lo per ocupar una millor posició en el nou sistema polític.
L’altre pol del conflicte de classes, la classe empresarial, també rep una especial atenció al llibre. Domènech contraresta la imatge dels empresaris com a classe privilegiada però impotent durant la dictadura. L’evanescència o presència implícita dels empresaris com a classe durant el franquisme es descriu com una mostra d’hegemonia i poder de les xarxes empresarial. El franquisme va garantir fins a tal punt el domini i la unificació de la classe, que la seua consciència quedava hibridada amb els projectes, valors i objectius de la dictadura. Va ser a partir de la seua crisi d’hegemonia durant els setanta quan la classe empresarial es va tornar a veure com a part d’un complex trencaclosques, reactivant així la necessitat de reconstruir el seu poder de classe. Per tal d’ajustar-se als nous temps, entre 1976 i 1977 es van tractar de reconvertir les estructures empresarials en un nou teixit associatiu, encara que el que va suposar en vertader maldecap va ser la legalització dels sindicats fins llavors clandestins, la qual cosa va accelerar el procés de transformació del Consell Nacional d’Empresaris.
Establint una analogia amb una frase de Mary Wollstonecraft, E. P. Thompson va escriure que «la història radical demana els nivells més exigents de la disciplina històrica». La història radical, deia Thompson, «ha de ser tan bona com la història puga ser». Ningú pot posar en dubte que Xavier Domènech ha escrit un llibre d’història radical. Amb tot, el que ha escrit és, en primer lloc, un llibre de bona història.
