HI HAVIA UNA VEGADA A HOLLYWOOD

2/10/2023

Fitxa tècnica

Títol original: Once Upon a Time in Hollywood

Any: 2019

Durada: 165 minuts

País: Els EUA

Director: Quentin Tarantino

Repartiment: Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Margot Robbie, Emile Hirsch, Margaret Qualley, Timothy Olyphant, Austin Butler, Dakota Fannin, Bruce Dern, Al Pacino

Gènere: Thriller. Drama. Anys 60. Comèdia negra.

Crítica (conté espòilers)

Les recents informacions apunten al fet que Quentin Tarantino ja té escrit el seu desè i últim guió. Una última pel·lícula abans de deixar per sempre el cinema. Com bé ens ha anat dient ell mateix, no vol que se li recordi per males pel·lícules, i Tarantino està fortament convençut que, com més gran et fas, pitjor són les teves pel·lícules.

No se sap molt sobre aquest últim guió. El poc que s’ha pogut extreure és el títol, “The Movie Critic”, o “El Crític de Cinema”. Hi ha més especulacions sobre l’argument del film, però l’única cosa que és cent per cent oficial és el títol. Doncs bé, amb aquests nous rumors sobre la figura de Tarantino, crec que cal revisar algunes de les seves pel·lícules més importants. Per a no crear cap confusió, ni revelar cap preferència, començaré per la més recent, “Hi havia una vegada a Hollywood”.

El guió ens situa a finals dels anys seixanta. Se’ns presenta als personatges mitjançant una entrevista per a la televisió. Allí coneixem a Rick Dalton (DiCaprio) i a Cliff Booth (Pitt). Dalton és un actor bastant conegut, famós per ser el protagonista d’una sèrie de televisió de vaquers anomenada “Bounty Law. Al seu costat ens trobem en Cliff, el seu doble d’acció, l’home que fa les escenes que tenen un major risc físic. Només amb com es miren ja intuïm que tots dos es porten bé entre ells. Dalton es veu obligat a anar a Itàlia per a gravar “espagueti westerns”, ja que la seva carrera cada vegada està pitjor, i Booth se’n va amb ell. En tornar als Estats Units, Booth descobreix una secta que viuen d’okupes en un ranxo. L’escena en el ranxo és, sens dubte, una de les més misterioses i intrigants de Tarantino, és un moment en el qual el film es transforma i sembla una pel·lícula de terror o de suspens.

Finalment, Dalton no seguirà amb Booth a causa d’uns certs problemes, així que decideixen passar una última nit junts. En aquesta escena de borratxera melancòlica, la secta del ranxo apareix i veiem el final de la pel·lícula en una forma que ja s’ha convertit en el segell del director, amb sang i violència per donar i per vendre.

D’altra banda, una subtrama es desenvolupa mentre el film avança, la trama de Sharon Tate, interpretada per Margot Robbie. Si bé és cert que ha estat realment criticada a causa de la seva poca participació en el film, quan apareix està realment bé. Tarantino fa el mateix que en “Maleïts Bastards”, reinventa un moment que va passar realment en la història i el converteix en un altre totalment diferent. La pel·lícula ens parla de l’assassinat de Sharon Tate, no obstant això, en aquest film no mor.

El títol de la pel·lícula està inspirat en una de les obres més famoses del director Sergio Leone, “Hi havia una vegada a l’Oest” (1968). No és la primera vegada que Quentin “s’inspira” (per no dir que còpia) alguna escena o moments d’un altre director que li agradi. Un exemple clar, i el primer que em ve al cap, seria el del famós ball d’Uma Thurman i John Travolta en “Pulp Fiction” (1994), ball i seqüència “inspirada” en una de les escenes de “Fellini 8 ½” (1963). O l’escena de “Kill Bill” (2003) sota la neu, clarament “inspirada” en el film japonès de 1973, “Lady Snowblood”. Fins i tot en la mateixa pel·lícula de “Hi havia una vegada a Hollywood” hi ha moltíssimes referències, per exemple, quan Al Pacino emula una de les seves escena més mítiques, quan fa veure que dispara amb una metralladora. Una referència al seu paper en “Scarface” (1983). També quan, en el mateix film, es comenta l’opció que, per poc, Rick Dalton no participa en la pel·lícula “la Gran Evasió” (1963) en el paper que interpretaria finalment Steve McQueen, un dels actors preferits de Tarantino. Tant és així, que la sèrie de “Bownty Law”, està basada en la sèrie que va interpretar McQueen abans de ser famós, sèrie anomenada “Randall, el justicier” (1958). He de reconèixer que la primera vegada que la vaig veure no vaig captar ni la meitat de les referències, tanmateix, cada vegada que la veig, entenc més coses, i això m’agrada.

Aquest, per a mi, és dels millors guions de Tarantino o, almenys, un dels més elaborats. Juntament amb “Els Odiosos Vuit”, estem veient com Tarantino comença a fer pel·lícules molt més elitistes i separades de qualsevol altre cinema. No és ni millor ni pitjor, no obstant això, cada vegada hi ha menys acció “crispetera”, entesa com, per exemple, la de “Kill Bill”.

És realment un molt bon text, ja que el que se’ns presenta dels actors és realment el que els passa en la vida real. M’explico: Dalton és l’actor, la cara coneguda, per tant, és el que s’emporta tota la glòria, mentre que Booth no és ningú, només el que s’emporta cada cop, i el que es juga la vida per molt pocs diners. El paral·lelisme que crea Tarantino és que, en la vida real, els passa el mateix. Un Dalton borratxo molesta i insulta als nois de la secta, cosa que provoca que vagin a casa seva, i per mala sort, Booth és el que està a casa en aquell moment. Així que és Brad Pitt el que ha de solucionar el problema ocasionat per Dalton. Es pega amb tots els nois i salva a la dona de Dalton però, per mala sort, surt malferit i es comença a dessagnar. Quan gairebé tot ja està resolt, gràcies a Booth, apareix Dalton i amb el seu llançaflames crema a una noia de la secta (cal dir que la noia estava ja gairebé morta). Així que és Dalton el que s’emporta tot el reconeixement i aplaudiments, mentre Booth, que és el que ho ha fet tot, acaba de camí a l’hospital, veient com Pitt és el perfecte “stuntman” (doble d’acció) de Dalton, tant fora com dins de la pantalla.

La pel·lícula acaba amb Dalton entrant a la casa de Polanski i Sharon Tate, deixant-nos amb un final feliç (menys per al pobre Booth) en el qual en Dalton aconsegueix, o almenys podrà intentar, reincorporar-se al nou cinema dels anys setanta i, sobretot i més important, amb una Sharon Tate intacta.

A prop de ser una obra mestra, gran pel·lícula. 8,5/10.

Hi ha un balcó esperant un nou 14 d’abril

I si estem molt prop de la proclamació de la república federal espanyola 150 anys després? Per una...

Dream scenario

Fitxa tècnica  Títol original: Dream Scenario Any: 2023 Duració: 100 minuts País: Estats...

Aplicació de la Quíntuple Estructura en un Departament Comarcal de joventut

Tècnic de Joventut de la Comarca Camp de Daroca. President Fundació d'Acció Laica. En el següent...

10 minuts amb Inaya Nebot López

Un espai d'entrevistes que naix amb la voluntat de compartir visions i experiències de persones...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad