Fa anys que usem el concepte “educar en valors” en els espais on es gestiona i exerceix l’educació. Però en revisar documents comuns amb altres pobles europeus, t’adones que l’educació en valors, encara sent un concepte útil, ha sigut reformulat, i reentés. No apareix com a tal, per exemple, en les recomanacions europees sobre competències educatives.
Això és així des de l’informe Delors i les següents recomanacions europees. L’any 2006 es va aconseguir un consens sobre aquest assumpte. I de l’educació en valors ací, aparentment, no es parla.
Però en realitat sí que conté l’essència de l’educació en valors. No vull entrar en el camp de les competències educatives ni en la seua descripció, no és necessari. Les competències en lectoescriptura, multilingüe, matemàtica, científica, tecnològica o digital, tenen cadascuna la seua peculiaritat. Fins i tot hi ha una competència anomenada “ciutadana”. La majoria d’associacions de la societat civil sensibles a l’educació i que fan, a més, educació després de l’escola, s’afanyaren a emmarcar els seus objectius educatius principalment en aquesta competència. Sembla feta a mida per a nosaltres, la societat civil.
Hem d’anar adonant-nos, a poc a poc, que allò que anomenàvem educació en valors, està ara repartit entre totes les competències educatives. Que no hi ha una competència concreta de valors, sinó que els valors estan en totes les competències, les travessen com un fil als comptes d’un collaret. I sort d’això, perquè tal vegada és aqueix fil, els “antics valors” (ull, que no he dit antiquats) un dels pocs, i tal vegada l’únic, element que les manté unides.
Si hem d’abraçar les competències educatives.
Si hem de canviar la manera de cridar al que fem, i tal vegada no parlar tant d’educació en valors (com a objectiu) sinó com a mitjà en tot el que fem.
Si cap competència ens descriu específicament, i a més, tenim una miqueta del que fem en totes elles…
Haurem de traçar un pla si volem que, a partir d’ara, se’ns entenga.
Perquè una de les claus del treball amb joves en qualsevol de les seues formes, a València, Aragó, Catalunya, i altres regions espanyoles, és que necessitem als instituts de secundària per a poder fer el nostre treball. És impensable que un centre juvenil, associació d’alumnes, casa de joventut, puga funcionar si no fa activitats d’enganxament o captació en centres educatius de secundària. En la majoria de coses que fem en un institut, haurem de treballar conjuntament amb l’equip docent. Això, sens dubte, requereix de l’ús de llenguatges comuns. Una professora d’institut i una animadora de centre juvenil tenen alguna cosa que les uneix: ambdues eduquen.
El problema apareix quan intentem definir en què eduquem. El professorat, com a norma general, té molt clar que educa en competències. Les animadores juvenils no ho tenen tant. Treballem, doncs, aquesta part una mica millor en les formacions de les nostres animadores, i que tinguen la base pedagògica necessària. Això serà fàcil de fer quan ens posem a això.
En això últim assumirem que el professorat ens porta treball per davant, i que alinear-nos ací no ha com a objectiu res més a establir les bases del llenguatge comú entre tots els ens educadors, per fi, i reconéixer-nos en aqueix espai del qual habitualment les animadores juvenils no formem part. En canvi, hi ha una cosa, i és l’última, que hem de fer que funcione.
Fa uns dies un professor d’educació física em deia l’important que ha sigut per a ell portar al centre a la gent del club de rugbi local a les seues classes. Han compartit dos o tres dies el treball d’aquest esport amb l’alumnat, i em deia, “els valors d’aquesta activitat haurien d’estar més presents en el dia a dia. Aquesta entrenadora ha ensenyat als meus alumnes més valors en tres hores de treball que la majoria de professores, inclòs jo mateix, en un any sencer”. Continuem parlant de valors, i ens vam adonar de què no parlàvem del mateix que quan un animador ve a l’institut a fer una sessió.
Hi ha dos tipus de valors. Els valors finals (o finalistes) i els valors instrumentals. Els instrumentals són aquells valors que utilitzes en el dia a dia per a arribar als teus valors finals. Quan una persona es declara ecologista, o feminista, ho fa fruit de l’aplicació d’una sèrie de valors instrumentals en el seu dia a dia. El pensament crític i reflexiu, assumir responsabilitats, o el saber estar en una reunió de grup, són valors instrumentals. Però també ho són la puntualitat, el compromís amb el que assumim, les habilitats per al consens, cooperació, la sinceritat (si volem una societat no basada en l’engany és imprescindible), el respecte, el diàleg i la tolerància, el valor de la justícia (no m’atrevisc ni a posar exemples de la seua importància), i el valor de l’esforç.
Aquests valors instrumentals són fàcilment adquiribles en el rugbi. També en el centre juvenil. Ací el meu amic professor em va detindre, “Si, però no són el rugbi, la classe de mats o el teatre del centre juvenil, en si mateixos, els que t’ensenyen aqueixos valors instrumentals. És, més aviat, com es fa el rugbi, com es fa la classe de mats, com es fa el teatre en el centre juvenil. No és l’activitat, és com es fa”. Em va encantar escoltar aquestes paraules de la seua boca. Aquesta tal vegada és la clau del consens dels pròxims deu anys entre tots dos sectors educatius, els del formal i el no formal. Per cert, que ara es diu tot igual: aprenentatge al llarg de la vida.
És necessari un pacte de consens a la ciutat educadora republicana. Totes i tots els actors de l’espectre educatiu han de reconéixer-se, i actuar en una mateixa direcció. I la formació en valors instrumentals i no tant finalistes, és una de les claus. És necessari un consens en què el que fem és el mateix en tots dos espais d’educació, basat en aqueixos instrumentals. Perquè l’extremisme, el feixisme, o el masclisme, i la falta de consciència ecològica que augmenta entre les adolescents, no es combaten sense valors instrumentals. Una jove ecologista que no sàpiga persuadir a l’altre, està perduda. Un jove feminista que no sàpiga fer una acta o muntar una activitat, mai arribarà a cap lloc. Un alumne antifeixista, haurà de saber gestionar bé els passos per a una reunió amb l’equip directiu. Si volem educar en llibertat, a més, hem de deixar de llançar consignes: “cal respectar el planeta”, “Recicla”. No podem basar la nostra tasca educativa a ensenyar el que cal pensar. Hem d’ensenyar a pensar. La nostra obligació és donar els instruments de progrés, aqueixos valors instrumentals, que permetran a cada ciutadana ser lliure, tindre habilitats per a organitzar-se amb unes altres, entendre quan algú els manipula, i lluitar per alguna cosa. Els nostres valors els triem nosaltres mateixes sense adonar-nos. El problema no és els valors finals que tenim (enteneu-me ací, que els xics i xiques siguen menys ecologistes que abans tal vegada és un símptoma i no el problema en si) sinó com arribem a tindre’ls, si s’aconsegueix per decisió pròpia a través d’un camí determinat, amb reflexió personal, si s’aconsegueix per mitjà del dia a dia, mentre els assumim com a nostres, com els portem a la pràctica i com ho fem amb les altres.
Quan li vaig dir al meu amic professor que l’important que feia el rugbi per a mi era, per exemple, que generava consciència del treball en equip, tots dos vam estar d’acord. I que hi ha moltes altres activitats en les quals això també ocorre, també va tindre consens en la nostra conversa. La banda de música o l’ateneu musical, per exemple, treballen això de l’equip d’una altra manera. A un equip es va amb els deures fets. Si no has preparat la teua línia del pentagrama a casa, el grup pagarà les conseqüències sonant pitjor. Si no estudies les jugades, l’equip de rugbi pot fallar en la seua meta.
No és el rugbi el que cal fer a tot arreu. No és que la música siga la solució, i ara totes les joves hagen d’anar a l’ateneu. Hui dia solem tractar el mitjà com si fora la fi. Som molt de cridar danone al iogurt, o “xinés” al basar. Som molt d’anar ràpid.
Per això hem de proposar ja aqueix pacte sobre la ciutat educadora republicana. Aqueix pacte que se centra en quins són els valors instrumentals que hem de treballar totes les agents educadores, sobretot amb les nostres adolescents de catorze a dèsset anys. Aquest pacte deu, necessàriament, incorporar a les entitats de temps lliure i a les animadores juvenils. Les activitats vindran després. Rugbi, ateneus musicals, clubs esportius i bandes de música en general, centres juvenils, cases de joventut, associacions d’alumnes, continuaran fent el que han fet sempre, que no és una altra cosa que fabricar ciutadanes capaces de viure en democràcia, i protegir-la quan és necessari.
