En la mateixa porta ja t’ha semblat mala idea, i encara així ho has preguntat. “Puc penjar aquest cartell?” És una pregunta de cortesia. Normalment penses que no fa falta ni fer-la, i menys en un centre cultural municipal. Però el porter del local no ho veu igual. Crec que més que l’activitat del teu cartell, has sigut tu qui no li ha agradat. “No, millor no”.
Clar, et quedes de pedra. Retrocedeixes i respons amb cortesia, però mostrant la teua incomprensió: “Ah! D’acord. Entenc”. Mentre penses en eixir per la porta i no discutir, un dimoniet en el teu muscle dret, amb banyes de ciutadà crític, d’aquells ciutadans que desconcerten amb les seues apel·lacions, et murmura que preguntes per què.
“I per què?”. El porter, que vesteix com un programador cultural, i probablement es fa passar per un d’ells, comença a confirmar les teues sospites i les meues, fundades durant tota una vida, que ni ell mateix sap encara per què no. Però encara així, ho intenta.
Els porters paren coses. En el futbol paren pilotes. Eixa és la seua comesa. En les discoteques paren a gent, i a més troben satisfacció (laboral, espere). És divertit veure com algú que es dedica a parar coses en un centre cultural, busca en el teu cartell inocent arguments improvisats de per què no pots posar la teua activitat al costat de les de gran casta que pengen en els seus escassos dos panells d’informació.
“Si fora més cultural, no hi hauria problema. Una conferència, una xarrada…”. És moment de dir que el teu cartell anuncia un curs. I, tot i caure en el seu joc, especificar el nom del curs. I ho fas, perquè per a més sorna es tracta de formació com a Animadors Socioculturals d’Oci Infantil i Juvenil. Quasi caus en la temptació de preguntar-li què és cultura per a ell, com et preguntava Carles Monclús durant tot un curs de TASOC en l’assignatura d’“Animació Cultural”. Desisteixes, caus en el compte que no entén d’aquestes coses. Suposes que es refereix al fet que siga alguna cosa de menor compromís, més puntual, o obert al públic. El teu curs ho és.
Com veu que la teua cara és un poema, prova amb un nou argument, “Si tinguera el logo d’algun ajuntament…” Els teus ulls s’il·luminen. Cerques entre els cartells i apareix un en què posa Missa del Corpus, i a continuació processó, sense ajuntaments pel mig. Ell també ho veu. I el de la Universitat Jaume I al costat, que, encara que no tinga el logo de l’ajuntament, tothom sap que col·labora amb l’ajuntament que siga.
“És que cobreu el vostre curs. Això té ànim de lucre”, diu abans que tu discutisques sobre municipalisme. No pots aguantar-te i li expliques ràpidament que la teua associació juvenil no té ànim de lucre, i que els cursos que oferim no tenen per què ser gratis, ni molt menys evitar obtindre ingressos amb ells, generant així romanent per a la teua activitat associativa. Però com veus que això ja ho sap, i que buscarà ràpidament un altre argument, assenyales l’obra de teatre del Grup de Teatre de la Universitat per a Majors, que cobra 3 i 5 euros com a donatiu, amb l’esperança que no la despenge dient que això tampoc és cultura.
La seua última resposta és la millor, per inexistent. Has de ser tu qui relaxe el silenci mentre t’acompanya a la porta, i li dius que entens que cada centre tinga un criteri per a filtrar la informació que ha d’arribar als ciutadans del barri, encara que observes que el centre està totalment buit. Aquest centre, pensen els teus ulls, no té cap criteri just que filtre la informació, més enllà de l’exercici diari de poder d’aquest porter.
El seu rostre es mostra satisfet, com el d’aquell que ha acabat la seua jornada laboral amb un “complet” de les seues funcions, i justifica així la seua labor.
Entres a la Biblioteca del Carrer Major, acollonat i pensant que allí tampoc. Però ni ho lligen, i et diuen que ells mateixos ho posaran si tu no portes cel·lofana. Ixes embravit, i et dirigeixes de nou al centre cultural.
La porta s’il·lumina amb un fluorescent que parpelleja “centre de cultura(lisme)” municipal, i pels cristalls, mentre camines cap a dins, intueixes un grup de gent alçant pesos. Treus el teu mòbil i fas fotos als cartells. El porter no tarda a aparéixer. “Que volies?” Resisteixes els seus músculs de culturista, i respons amb serenitat que només mires la informació. El porter es posa nerviós i es fica en el despatx. I ix en 10 segons, encreuant-se de braços davant de tu. És llavors quan veus la prova inequívoca que no és el (des)programador cultural del local, ni tan sols el dinamitzador cultural, perquè els seus arguments no estaven treballats ni en pro dels drets constitucionals d’un ciutadà associat que li paga el sou, ni tampoc d’algú que fa bé el seu treball i no improvisa. Agafes el paper de les colònies d’estiu SEIDIA de la Fundació Caixa Castelló (subcontractades a una empresa i, per descomptat, es cobren i a més generen benefici econòmic), dius “adeu” i et puges a la teua bici aparcada en el mateix carrer Antonio Maura.
Mentre et vas, a poc a poc, et creues amb dos xics forts, amb samarreta de tirants, i bossa esportiva. Et gires. Han entrat, el porter els saluda i els obri pas.
