Colons a destemps

10/01/2024

Santiago de Alegría és participant en el movimient de solidaritat amb Palestina.

Vivim estes setmanes, mesos ja, amb l’angoixa aclaparadora davant les imatges que ens arriben d’una violència sense mesura que multiplica les víctimes humanes, en la seua majoria innocents, xiquets i també dones que difícilment imaginem empunyant una arma, encara que siga en legítima defensa. Veiem llars destruïdes, barris sencers, i, pitjor encara, hospitals bombardejats, amb els seus malalts i ferits, amb el personal que lluita per cuidar-los i salvar les seues vides.

Poc importa si qualifiquem o no este desplegament del Mal com un genocidi, no ens importa si més no el perquè, volem que s’acabe o, si més no, es detinga, que puguen enterrar segons els seus costums als seus morts, sanar als seus ferits i els seus malalts, que els arribe l’aigua, els aliments i l’energia que necessiten per a sobreviure. És el primer i el que ens trau al carrer a tot el món per a reclamar a qui siga que se li pose fi, si més no de moment.

Ens diem que almenys de moment, perquè sospitem que darrere hi ha un conflicte, un litigi secular de difícil solució. Així que convé examinar les coses amb una certa distància i fredor, fins i tot amb unes sanes dosis d’ironia.

La primera imatge que tenim formada d’esta història interminable s’assembla a la de dues famílies veïnes en el camp, en algun dels pobles, per exemple, de la nostra Espanya buida. Coneixem històries com eixes, directament o almenys en la ficció de pel·lícules i novel·les. Famílies barallades per la delimitació dels seus terrenys o l’ús d’algun pou o séquia, amb un passat d’episodis de violència que nodrixen l’odi que s’aprén des de xicotets i espenta a reproduir-los una vegada i una altra. D’això, d’una cosa semblant, es tracta?

És esta sens dubte la imatge que ens subministra la diplomàcia de les grans potències i els grans mitjans de comunicació, des d’una elevada posició de superioritat moral, amb grans ambicions d’imposar la Pau. Alguna solució haurà d’haver-hi, totes dues parts hauran d’entrar en raó, acordar unes fronteres ací o allà, més o menys a l’est o a l’Oest, trobar alguna espècie de desgreuge o compensació als mals causats i, sobretot això, seguretat per a la família Israel que no ha pogut viure tranquil·la amb l’ànim rancuniós i guerrer de la família Palestina.

Però ha sigut, han passat setanta-cinc anys, amb les grans potències buscant un arranjament raonable. Així va ser des del principi, habilitant una xicoteta franja de territori per a Israel, on, ací sí, la població de confessió jueva superava en número a la dels indígenes àrabs d’altres confessions, musulmana o cristiana. Un arranjament que no va semblar convindre a cap de les parts que no han deixat d’enredar-se en una guerra després d’una altra. Tot va semblar canalitzar-se en els anomenats Acords d’Oslo en els anys 90. Amb la gran novetat que els grans patriarques palestins van reconéixer com a legítims veïns als israelians, la qual cosa se suposava havia d’aportar eixa anhelada seguretat als israelians. Tampoc va funcionar.

Hi ha una altra imatge del conflicte que es va obrint pas per la força de les coses. Almenys la gent de la meua generació vivim els nostres primers anys acompanyats per les pel·lícules i les primeres sèries d’indis i vaquers. Crec que eixa imatge del conflicte s’aproxima més a la realitat del qual reina en territori “del riu fins a la mar” palestins. Des de llavors, el punt de vista de les ficcions cinematogràfiques va anar canviant, cada vegada més crítics amb l’epopeia dels colons blancs en la seua marxa incessant cap a l’Oest. Tornarem sobre el punt de vista més o menys crític, però crec que podem veure la semblança. Ho subratlla el paper creixent del degoteig incessant de noves colònies israelianes a Cisjordània, dia a dia noves terres guanyades als indígenes per la força de les armes. També la reclusió dels indígenes en la franja de Gaza, com les reserves índies que véiem al cinema.

A principis del segle XX el moviment sionista buscava un territori adequat per a construir un nou Estat jueu, remenant com a opcions principals la República Argentina, amb immenses terres verges i amb una important comunitat jueva, i Palestina, amb l’administració de la qual s’havia fet l’Imperi Britànic després de la derrota de l’Otomà, amb la preciosa ajuda (així ho vam veure al cinema amb Lawrence d’Aràbia) del poble àrab. La comunitat sionista anglesa va delegar a un dels seus membres per a explorar esta segona opció, que tenia sens dubte l’atractiu de ser la terra dels seus avantpassats. El delegat va tornar desanimat i així ho va expressar en el seu informe, comprenia la violència que seria necessària per a colonitzar eixes terres amb jueus vinguts de tot el món. Va ser desautoritzat i una nova missió va confirmar que eixa era la solució, comptant amb la promesa britànica de donar-li suport.

Podríem dir, amb una mica de cinisme, que Israel va veure la llum a destemps. El seu disseny va sorgir en l’època d’esplendor dels imperis colonials. Malgrat la resistència dels indígenes i fins i tot de les crítiques d’algunes minories en les metròpolis, l’avanç de les colònies, que alimentava la riquesa dels negocis capitalistes i el poder dels imperis, comptava amb el prestigi d’una obra de progrés, civilitzatòria, el mateix que la conquesta de l’Oest americà. No era al cap de ningú que eixos pobles indígenes pogueren si més no sentir-se amb el dret i aspirar a governar-se a si mateixos, a traçar el seu propi camí de progrés. El sionisme es basava en eixe model, però quan Israel naix, el món estava a les portes de l’enfonsament dels imperis colonials per la força dels pobles que gràcies a la seua lluita constituïen noves nacions independents. Eixe és el drama de Palestina.

Pot semblar encara radical veure-ho així, però la dura realitat és que no hi ha lloc en la nostra època per a un Estat colonial com Israel en el qual una minoria de colons aspira a construir un Estat exclusiu, confessional per més dades, fent-se amb més i més espai i modificant l’equilibri demogràfic. No, el conflicte l’ha fet cada vegada més difícil, però no hi ha més solució, molt probablement, que jueus i àrabs convisquen en una sola república democràtica amb igualtat de drets.

Hi ha un balcó esperant un nou 14 d’abril

I si estem molt prop de la proclamació de la república federal espanyola 150 anys després? Per una...

Dream scenario

Fitxa tècnica  Títol original: Dream Scenario Any: 2023 Duració: 100 minuts País: Estats...

Aplicació de la Quíntuple Estructura en un Departament Comarcal de joventut

Tècnic de Joventut de la Comarca Camp de Daroca. President Fundació d'Acció Laica. En el següent...

10 minuts amb Inaya Nebot López

Un espai d'entrevistes que naix amb la voluntat de compartir visions i experiències de persones...
Aquesta web utilitza galetes pel seu correcte funcionament. En fer clic en el botó Acceptar, estàs donant el teu consentiment per usar les esmentades galetes i acceptes la nostra política de galetes i el processament de les teves dades per aquests propòsits.    Configurar i més informació
Privacidad