És veritat que la gent d’esquerres som molt perepunyetes perquè el nostre natural esperit crític ens porta a qüestionar-ho tot. Però això no ens ha de portar a qüestionar-ho tant que ens obligui la inacció i a quedar-nos en el sofà de casa. Hi ha massa esquerranós que més que un militant crític amb la societat, sembla un malastruc. Poso un exemple. En les eleccions presidencials franceses de fa un any es van presentar les tradicionals candidatures del PSF i la del PCF. Fins aquí té una certa lògica. També es va presentar una candidatura verda. Ho podem entendre, però també dues candidatures trotskistes. Ja és més difícil d’entendre. Però vegem què va passar. Anne Hidalgo del PSF va aconseguir 600.000 vots (1,7%), Fabien Rousel del PCF va treure 800.000 vots (2,2%), el candidat verd, Yannick Jadot, que va treure 1,6 milions de vots, (un 4,6%) i dos trotskistes Philippe Poutou amb un 260.000 (0,8%) i Nathalie Arthaud 197.000 vots (0,6%). Com és possible que existeixin dues propostes del trotskisme una vegada l’estalinisme no existeix? I per fi el candidat millor situat de l’esquerra Jean- Luc Mélenchon 7,7 milions de vots (21,9%).
Van passar a la segona volta Marine Le Pen, la candidata neofeixista que va treure 8,1 milions de vots (23,1%) i el dretà Emmanuel Macron va aconseguir en la primera volta 9,7 milions de vots (27%).
És tot més complicat, ho sé, però si els candidats d’esquerra (només amb alguns d’ells, no feien falta tots) que se sabia que no tenien cap possibilitat de passar a la segona volta, haguessin fet costat a Jean- Luc Mélenchon podia haver rebut un total d’11.150.000 vots i hauria guanyat la primera volta i hauria tancat el pas a Marine Le Pen.
És a dir, si no haguessin fet l’imbècil, en la primera volta Jean- Luc Mélenchon hagués guanyat, passaria a la segona volta i Marini Le Pen no hagués passat. La gent d’esquerres en la segona volta va haver d’optar per votar a Macron l’autor d’una salvatge reforma laboral o al feixisme de Le Pen. Vaja!
És veritat que és difícil entendre la intel·ligència dels líders dels partits d’esquerra, però tampoc entenem l’actitud dels ciutadans. La seva falta de criteri polític els va portar a haver de demanar el vot de Macron en la segona volta. O abstenir-se i donar l’oportunitat de guanyar al neofeixisme. ¡Madre del amor hermoso!
D’altra banda, també és veritat que vivim uns temps estranys. No són temps de grans il·lusions col·lectives, ni estem l’any 1977, ni l’any 1982, ni en el gran esglai de 2004, ni en la gran esperança de 2014. Són temps de reflux. I temps estranys, perquè estem en una campanya on el que menys es valora és l’obra de govern, que és en general acceptable i en l’àmbit europeu bona. Estem assistint a una onada feixista de gran importància. Una onada que és internacional però que s’expressa en el Regne d’Espanya com un ressorgiment del franquisme pur i dur. Massa gent vol fer diferències entre el PP i Vox, quan Vox surt del propi PP. No hi ha diferències substancials, la prova és el fàcil i sistemàtic dels acords municipals i autonòmics entre PP i Vox.
Amics, aquesta gent està embogida, competeixen per qui crida la frase més brutal, no tenen desgast. És cert que s’ha utilitzat massa vegades l’amenaça que ve el llop. Però aquesta vegada el llop ja està entre nosaltres i el desastre social, cultural i de drets pot ser brutal.
Ara toca anar a votar. Després tindrem mesos en aquesta revista per a donar espai a les veus crítiques davant l’estat real de les nostres esquerres. Però millor fer-ho amb un govern progressista que escriure articles entre manifestació i manifestació contra les retallades de drets i llibertats.
Vota el que vulguis, però vota una opció d’esquerres i no facis el burro i et quedis a casa, ho lamentaràs tu, ho lamentarem tots i sobretot ho lamentaran els més humils.
