Contemplar les imatges de la vaga de fam protagonitzades pel Moviment de Pensionistes d’Euskal Herria provoca emoció i un cert sentiment d’estranyesa. Emoció per la seua gran mobilització; prop de 140 persones participant en els torns rotatoris de la vaga de fam, reclamant una pensió mínima de 1.080 euros. Estranyesa perquè estan fent coses per a les que fins fa poc no semblaven els indicats/des; són reivindicatius/ves, impugnen el sistema.
Aquests/es pensionistes possiblement van pertànyer als potents moviments socials dels 60′ i 70′, antics sindicalistes, feministes… penses. Recordes el paper tan important que van tindre els moviments socials i el sindicalisme a Bilbao i Espanya en el franquisme i la transició, dels quals van ser quasi amb tota probabilitat protagonistes d’una manera o altra. Res és perquè sí. Com defensa la nova historiografia, ells i elles són qui van protagonitzar l’arribada de la democràcia a Espanya; no el rei o Suárez com insistentment ens han fet -quasi- creure.
Els mitjans ens colpegen constantment amb imatges esquinçadores de persones majors en residències que no reben l’atenció suficient, amb escenes de bancs desnonant-les de les seues cases, de centres en els quals es diria que la seua existència només té sentit en l’oci i el seu premi, els viatges de l’Imserso o el reconeixement de les bodes d’or. Majors que moren cremats a les seues cases víctimes de la mala combustió d’unes brases enceses per la falta de pressupost per a una altra calefacció. Que moren de pobresa i misèria perquè la seua pensió no aconsegueix després de tota una vida de treball i cures. A les dones els toca la pitjor part amb pensions un 37% inferior a les dels homes, qüestió que no ha passat per alt aquest moviment. Persones indefenses (passives?) enfront del sistema. Així les véiem.
De la seua decepció per l’estigmatització, el maltractament i aïllament social ressorgeix o s’inaugura l’ànima reivindicativa i actualitza una imatge de persones majors combatives. Quin luxe, quin estranyesa. I no significa això que no hi haja majors que no participen en moviments socials, és mes bé que ho fan allunyats del seu grup d’edat, fora d’aquell nínxol.
Perquè fins ara, el discurs era de condescendència, passivitat i evasió. És clar que el paper que la societat brinda als majors ha sigut desbordat per aquests/es bascs/ques, que s’han eixit del rol atorgat; el dels pseudoinservibles, pobres o disfrutadors/es d’una vida ociosa i passiva.
No sols és una reivindicació econòmica el que protagonitzen. És la defensa de la seua dignitat, del seu paper en la societat, del seu potencial, del que poden donar i no se’ls admet. Del que reclamen com a propi en haver contribuït àmpliament a la societat. La meravellosa experiència, la maduresa, la saviesa que dona una vida plagada d’experiències vitals.
Tot això en el marc d’una societat en la qual idolatrem la joventut, la novetat. Però la generació jove està completament immersa en la seua lluita per la supervivència enfront de la precarietat sistèmica en la qual està sumida. I han hagut de vindre en la seua ajuda les persones majors, des de la cura de la seua família perquè a penes hi ha conciliació, fins al suport econòmic per la situació laboral. Suposaran aquestes mobilitzacions un canvi en la seua visualització?
Invisibles i amortitzats, excepte per a les cures, també per a l’esquerra política -on estan els majors entre els seus representants, en les seues reivindicacions?-. No és bo per a la societat impugnar tot el seu passat.
Invisibles i amortitzats també per a les centrals sindicals: el moviment no va trobar o no va voler trobar un lloc en els sindicats per a desenvolupar les seues demandes. Afortunadament, ja han donat amb ell pel seu compte, desbordant la lluita per la defensa de la justícia econòmic-social.
A Bilbao tenim un exemple de la lluita per la redistribució i de lluita pel reconeixement; aparentment paral·lela però que aquest cas sembla convergir. I en el debat que Axel Honneth i Nancy Fraser han introduït en els últims anys, els que sostenen que la lluita pel reconeixement porta indefectiblement a un no qüestionament del sistema liberal, hagueren de veure que aquest moviment, la seua sola presència, problematitza aquest plantejament. Volen redistribució i reivindiquen reconeixement com a forma concreta d’aconseguir-ho.
La seua lluita és present i és una manera de respondre a la pobresa i al menyspreu, a la humiliació que lesiona la dignitat.
