1988. Casa de Joventut A Dalla del Rabal de Saragossa. José Luis Palacios, María Jesús Luna i Maite Ramos (Coordinadors de la Federació de Cases de Joventut de Saragossa els primers i Tècnica del Pla d’Integració d’Espais Escolars, està última) decideixen crear un grup d’estudis d’animació sociocultural en el qual formar a una nova generació d’animadores i educadores.
Entre els textos que es van estudiar en el grup estava: Metodología y Práctica de la Animación Sociocultural, de l’argentí Ezequiel Ander Egg. L’autor esgrimeix el poder de l’Animació Sociocultural com a font de “democràcia cultural” que “(…) consisteix a assegurar a cada individu o grup els instruments perquè amb llibertat, responsabilitat i autonomia puguen desenvolupar la seua vida cultural” (Ander Egg, 1983:47). Amb raó l’esquema adjunt que presentava l’argentí portava de la cultura de la participació a la revolució cultural, passant per la creació cultural.
Pocs anys més tard, les Cases de Joventut d’Aragó van explotar l’Animació Sociocultural d’Ander Egg, la seua cultura de participació i la seua creació cultural. I ho van fer amb èxit fins a transformar-se en una xicoteta revolució capaç d’aconseguir de l’Ajuntament de Saragossa una esmena dels seus pressupostos de 1991 per a fer-los més socials.
Allò va ser la seua fi. Només cinc anys més tard, Luisa Fernanda Rudi, va decretar la fi de la Federació de Cases de Joventut de Saragossa entre la tebiesa d’alguns sectors de l’esquerra i els atacs furibunds d’ABC, en la seua edició aragonesa. Va finalitzar un dels pocs projectes socials dirigits a joves que va discutir recentment l’hegemonia cultural conservadora.
I és que l’oligarquia ibèrica és una experta en hegemonia cultural. N’hi ha prou amb llegir la meta que el Moviment Catòlic es va proposar en 1868: “la reconquesta missionera dels joves” (Fullana P. i Montero F. 2003:34) i per a això van fixar els seus objectius estratègics en l’educació i l’educació en el temps lliure. L’expressa així l’article acadèmic dels autors, molt esclaridor del clar que el tenen les oligarquies ibèriques a l’hora de construir la seua hegemonia cultural.
Passats cent cinquanta-cinc anys d’aqueixa decisió, el Moviment Catòlic té a Aragó:
➔ 1 universitat,
➔ 86 col·legis concertats,
➔ 13 agrupacions juvenils de la pastoral catòlica,
➔ 11 agrupacions territorials del Moviment Scout Catòlic
➔ 11 dels 21 grups scouts autodenominats “no confessionals”, tenen la seua seu en centres concertats religiosos i parròquies.
Enfront d’aqueixa maquinària d’adoctrinament; l’esquerra, en la seua més àmplia accepció, va construir, entre altres, cinc experiències soci educatives que van amenaçar la seua hegemonia:
A. La Casa de Colònies de la Institució Lliure d’Ensenyament a San Vicente de la Barquera, que va ser confiscada per la dictadura.
B. L’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909.
C. Les Missions Pedagògiques de la II República. Interrompudes per la Guerra Civil i amb Federico García Lorca afusellat i desaparegut.
D. Les Cases de Joventut de la Joventuts Socialistes Unificades, que van finalitzar la seua marxa amb la imposició de la dictadura a l’abril de 1939.
E. La Federació de Cases de Joventut de Saragossa. Tancades, privatitzades i calumniades fins al seu tancament l’1 de gener de 1997.
Totes van acabar malament, perquè van gosar discutir l’hegemonia cultural de l’oligarquia. Hui a Saragossa, el futur candidat a presidir el Govern d’Aragó ha tancat el Centre Social Luis Buñuel, un centre comunitari situat en un antic institut propietat de l’Ajuntament. Es repeteix la història.
Però l’esquerra no pot prescindir de tindre institucions fortes: partits, sindicats, associacions veïnals, i també un, centenars de moviments juvenils que acosten a les noves generacions al compromís, la solidaritat i el feminisme. Perquè per a canviar la cultura hegemònica necessitem secundar amb generositat i sense mesquinesa als moviments juvenils i educatius.
Donar suport als moviments juvenils, educatius i socials significa dotar-los de recursos: cases de colònies, locals per a seus, recursos humans per al seu desenvolupament i mitjans tècnics.
Si no apliquem la concepció revolucionària de l’animació sociocultural que Ander Egg ens va llegar, ocorrerà el que va preconitzar William Morris en el S XIX: “Mentre no disposem d’aqueixa massa de partidaris, la possibilitat d’un canvi general en benefici de tot el poble serà inviable”.
Bibliografia
Ander Egg, E. (1983). Metodología y práctica de la animación sociocultural. Madrid: Ed. Marsiega.
Fullana, P. y Montero, F. (2010). Los Modelos Educativos Juveniles del Movimiento Católico en España (1868- 1968). Historia de la Educación 22, 33-51.
Morris, W. (2016) La era del sucedáneo. Logroño. Ed. Pepitas de Calabaza.
