90 llocs del Claustre de la Universitat de Saragossa són per al sector estudiantil. L’any 1995, el col·lectiu Movida (Movimiento por los derechos del alumnado, suport bàsic de la candidatura de EDU va obtenir 5 escons. D’aquell petit grupuscle, a ser avui el col·lectiu hegemònic transversal en la història recent de la Universitat de Saragossa.
EDU ha continuat amb la seva estratègia històrica: el treball de masses. 21 llistes sobre 23 col·legis electorals possibles. 284 candidates recollides fins a l’últim alè. 124 aules visitades i milers de fulls volants repartits.
El treball que han realitzat les militants del col·lectiu ha de posar-se en valor. Els nervis que tenallen abans d’entrar a una aula amb 60 estudiants en els quals tens a penes 60 segons per a transmetre un missatge inequívoc: vota, és possible almenys lluitar perquè canviïn les coses. L’escoltar-te alguna estupidesa del professorat o estudiants filofeixistes que protegeixen les seves prebendes. O suportar la indiferència dels qui ostenten la responsabilitat i miren a un altre costat, sempre al costat dels despatxos del rectorat.
I enfront d’ells, elles. Dones joves en la seva majoria que venen dels barris a molestar a les castes acadèmiques, que armen una organització que ha estat capaç, en els seus 28 anys d’història, de baixar les taxes de matrícula, millorar la freqüència del bus urbà, aconseguir la creació de la Casa de l’Estudiant, esborrar el santoral de la festa principal de la Universitat de Saragossa, signar un acord amb Unilaica per a lluitar pel laïcisme en les institucions acadèmiques, tirar a degans corruptes i aliar-se, sempre, amb les forces transformadores de la comunitat educativa.
La Universitat de Saragossa no és un front plàcid. Els catedràtics (són homes en la seva majoria) són corporatius i si ens miren, ho fan per sobre de l’espatlla; els degans corrompen a l’alumnat amb menuderies per a mantenir l’statu quo en les seves facultats; molts delegats i delegades llepen les mans que els donen menjar i una majoria conservadora no tolera que els col·lectius universitaris siguem forts i fem propostes que afectin el conjunt dels campus.
En aquest marc cobra importància el que han aconseguit María Sanz, Eva Blasco, Cristina Martin, Raquel Medrano, Iker Algarate, Mario Duque, Álvaro Lopez, Antonio Lázaro, Jennifer Estaun, Irene Pérez, Julián Crespo, Reynaldo Montealegre, Ernesto Ortin, Saira Galarreta, Marcelo de Echeandia, Beatriz Galvan, Malena Mañeru, Alba Gracia, Alba Asso, Laeticia Khoudi, Pablo Quilez, Juan Casabona, Dadah Laliena, Sam Meléndez i totes aquelles a les quals no puc nomenar. Treballar, mentre un pilota que es fotografia amb Milei et difama en xarxes socials, puja l’adrenalina al més pintat.
Aquestes heroïnes beuran en els pròxims dies el licor dolç del treball ben fet, de la victòria per majoria absoluta d’una força progressista i transformadora que pretén la defensa de la universitat pública i l’accés dels fills i filles de les classes treballadores als estudis superiors.
Els queda en el futur immediat una lluita fantàstica, recollida en el seu programa electoral: l’accés a habitatges i residències amb preus topats, la baixada de les taxes acadèmiques (la de Saragossa és la sisena més cara d’Espanya), la gratuïtat del transport públic i la transformació de la nostra alma mater en un centre laic.
Hurra per les 46!
