Observatori Epicur - Reflexions generals

 El més important del cristianisme, des d’un punt de vista social i històric,

no és crist sinó l’església...

Bertrand Russell





A Catalunya – i Espanya – escriure sobre la religió és complicat, ja que normalment no ens referim a l’espiritualitat, sinó al poder, no per un determinat prejudici, sinó per l’evidència que l’Església catòlica ha estat aquí un problema de poder i no de l’esperit. Malauradament. Com que normalment, de tant dir-ho, hom pensa que tot plegat és pura fabulació, anem a fer un cop d’ull a quin ha estat el paper de l’església catòlica. Segons Pierre Vilar, el més gran senyor del sòl a les terres de Castella i el primer propietari feudal era al segle XVI el clergat –a Catalunya la situació no devia ser gaire diferent.[1] Durant el segle XVIII, segons Josep Fontana la situació de les propietats de l’església era: “Las tierras del clero producen aproximadamente la cuarta parte de los ingresos brutos de la agricultura, sus rebaños, la décima parte de los de la ganadería; el clero recibe casi las tres cuartas partes de las rentas hipotecarias y casi la mitad de los ingresos inmobiliarios y señoriales, entre ellos una cuarta parte de los alquileres urbanos”. I sintetitza la seva estimació dient: “Se puede creer que el clero percibe en España entre un sexto y un quinto de los ingresos globales”.[2] No és estrany, doncs, que va arribar un moment en “que podía advertirse que el auténtico problema residía en el hecho de que la Iglesia poseyese una gran parte de la riqueza agraria española y la explotase mal, frenando un crecimiento económico de signo moderno y, consiguientemente, las posibilidades de que el estado aumentase sus ingresos”.[3] De fet, va ser el moment de la fallida de la monarquia absoluta. No és estrany que en aquest context, on una gran part de la població estava subjecta a uns senyors feudals que els mantenien en el límit de la subsistència, es generessin tota mena de conflictes. Amagant informacions essencials sobre el paper del catolicisme a Espanya s’aconseguia que “la història del que ha passat s’expliqui generalment en els termes en què l’han definida aquests «altres» als quals interessava que la conducta dels seus contrincants aparegués com a irracional, violenta i incoherent”.[4] Aquesta és una de les raons que expliquen que quan els pagesos vulguin acabar amb els “mals usos” siguin excomunicats pels bisbes catalans, o que quan els pagesos, anys més tard, vulguin acabar amb els capbreus –“resums que eren als registres dels censos o drets que els senyors obtenien i que, a requesta d’ells, declaraven els censataris explicant la raó i origen de les possessions que tenien subjectes a cens”–,[5] cremant-los, apareguin com a persones irracionals.

Des de sempre s’ha dit que Catalunya és catòlica i, en expressió atribuïda a Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, gravada encara avui a la façana del monestir de Montserrat. Més modernament es diu que no es pot parlar de Catalunya i la cultura catalana sense tenir en compte la cultura catòlica; és cert, malauradament.

En els darrers temps s’ha generat un seguit de llocs comuns i frases fetes que han fet fortuna, per exemple: “No es pot entendre la nostra cultura –la catalana– sense l’aportació de la religió catòlica” o “no es pot entendre l’art sense tenir cultura catòlica”. Frases que contenen una certa part de versemblança, però que s’utilitzen com a coartades per mantenir els privilegis de la jerarquia catòlica. A més, el franquisme i la seva ideologia, el nacionalcatolicisme, han esborrat d’arrel un cert fil conductor de la història, fent-nos creure que abans del cristianisme hi havia el no-res.

Sense voler ser exhaustius posarem alguns exemples per tal de desmitificar la contribució de l’església a la cultura catalana. El primer: hi ha qui creu que és imprescindible mantenir la realització de pessebres a les escoles, no sigui que acabem amb la cultura religiosa catòlica i catalana. La desorientació d’alguns catòlics arriba a no voler entendre els altres: “No es tracta d’amagar el pessebre, sinó de convidar l’infant musulmà a veure’l, i no passa res, no li agafarà cap mal de panxa per cantar que el «Jesuset era ros i blanquet».[6] No seria millor veure com podem ser respectuosos, això sí, des d’una perspectiva radicalment laica? Direm que el pessebre, tan nostrat, i pel qual tanta pressió fan alguns pares nacionalistes i catòlics perquè se’n facin per Nadal a les escoles públiques, en realitat va arribar per primera vegada a Espanya durant el segle XVIII quan el rei Carles III el porta de la tradició italiana de Nàpols.[7] És a dir, el fill de Felip V, el que va liquidar l’estat català i imposa el decret de Nova Planta, és qui ens va portar el pessebre. El segon exemple: els caputxins catalans neguen la llei de la gravetat de Newton. L’argument és que les gotes d’aigua es resisteixen a caure de les fulles.[8] El tercer es refereix als ensenyaments a la Universitat de Cervera els anys 1783-86 on els caputxins no accepten Copèrnic i reivindiquen Tycho Brahe, que afirmava que els planetes giren entorn del Sol i alhora aquest gira entorn de la Terra.[9]

D’entrada es dóna per suposada una tradició cultural catòlica a Catalunya de fa 2000 anys, com si no existís, abans, res de res. L’homo sapiens sapiens té més de trenta o quaranta mil anys[10] i, tot i que dolgui l’autoestima dels ignorants, compartim amb ell més coses del que hom suposa. Però la cristianització del país no va venir de la mà dels pobres, sinó que en les “comunidades cristianas no predominaban los humildes, como se dice en ocasiones, sino que estaban integradas por una muestra representativa de la población urbana del mundo grecorromano, con dirigentes que procedían de sus sectores más educados y prósperos (en Hispania, por ejemplo, la cristianización comenzó ante todo por las clases altas, lo que explica que los obispos fuesen con frecuencia aristócratas)”.[11]

Tampoc són certs molts dels mites sobre la persecució dels cristians, més pròpies del cine de Hollywood que de la cultura: “Serán precisas persecuciones y campañas militares –ahora son los paganos los que son arrojados a las fieras o quemados por los cristianos. [...] Lo que llamamos habitualmente la conversión al cristianismo ha sido en muchas partes algo limitado a las capas dirigentes urbanas. En el campo sobrevivía lo que la Iglesia llamaría paganismo”.[12] Pagà o pagès en realitat és el mateix ja que pagus significa aldea i paganus “aldeà” o rústic.[13] Així doncs, la despectiva expressió de cultura pagana vindria a significar “cultura popular”. A partir del segle VIII els mites i rituals antics germànics es van associant als equivalents cristians.[14]

Però a banda que una part molt important del poble català visqués d’esquenes a aquest procés de cristianització, a més s’han donat en la nostra història molts moviments realment alternatius al poder del catolicisme, als quals s’ha titllat d’herètics. Un d’ells, els càtars: “¡Qué diferencia entre esta Iglesia ávida de ganancias y la de los cátaros! Una Iglesia que no exige tributos, ni excomulga, ni encarcela, ni mata; que no está comprometida con los señores feudales, sino que pone en duda la legitimidad de su poder; en cuya doctrina cabe perfectamente ese mundo de creencias ancestrales del campesino y cuya conducta se aproxima a los ideales de pobreza evangélica”.[15] Una església, a més, amb un paper importantíssim de les dones. Per això, els càtars “habrían sido precursores de los protestantes e incluso de los revolucionarios”[16] i és aquesta la raó que tot just ara tornem a redescobrir socialment la seva existència.

Fem un salt i veurem com de resistències al poder de l’església n’hi ha hagut sempre i tot i que s’han volgut silenciar, censurar o callar, ens en queden prou rastres; per exemple, l’any 1804 el baró de Maldà escriu: “Los minyons de Barcelona [...] no aman més que la llibertat, y independència, y se burlan casi de tothom, sia eclesiàstich, noble y caballer, segons las depravadas màximas republicanas de la Fransa, que han empestat y continuan a empestar lo nostre Reyne de España...”[17] No ens ha d’estranyar, doncs, que a la primera ocasió que és té “el primer acto de los revolucionarios de 1820 será el asalto de la cárcel de la Inquisición, la liberalización de los presos, la destrucción de los archivos e incluso, en el caso de Barcelona, se llegará a la demolición del edificio”.[18]

Podríem afirmar que a partir de 1800 existeixen a Catalunya sectors socials populars que lluiten per la llibertat, els drets humans i el sufragi universal. Aquesta minoria s’anirà eixamplant fins arribar a 1820 i especialment l’any 1835 en la revolució liberal que significarà la fi de l’antic règim. Persones com Josep Robrenyo, Ramon Xauradó i Abdó Terrades –primer alcalde republicà– simbolitzen l’altra Catalunya, la Catalunya liberal, democràtica i popular. No serà fins a 1868 i el sexenni revolucionari quan les idees liberals seran hegemòniques. Dos il·lustres catalans, Pi i Margall i Estanislau Figueras, van ser presidents de la I República espanyola.

La lluita pel registre civil, pels cementiris civils, pels matrimonis civils, pels drets de les dones, dels treballadors, és un procés que continua al segle XIX fins als nostres dies. Posarem uns exemples d’aquestes lluites. El mes de maig de 1904 els regionalistes de l’Ajuntament de Barcelona volen donar subvenció al Corpus.[19] Els republicans s’hi neguen, l’escàndol “de la dreta catòlica i la de jerarquia eclesial fou monumental”.[20] Odón de Buen demana que es treguin totes les subvencions als establiments de caràcter religiós.[21] L’ajuntament republicà, a partir de 1903, quan es democratitza (1901-1903), deroga la prohibició de circular tramvies i carruatges el dijous i divendres sant.[22] Abanderats de la dreta clerical com Francesc Cambó critiquen la iniciativa.[23] El mateix es produeix amb l’intent d’obrir a Barcelona una capella protestant.[24]

Per tant, quan arribem a 1931 i fins a 1939, a Catalunya hi ha una majoria de ciutadans que volen la separació de l’església i l’estat i es declaren lliurepensadors, laics, liberals, no creients, etc. És evident que no tenim enquestes d’aquestes èpoques, però elements com les preferències de vot dels catalans i la seva ideologia ens mostren uns tènues rastres. Podríem rememorar el dietari del baró de Maldà, per exemple, però també moltes de les queixes que la jerarquia catòlica catalana farà al voltant del naixement de la nova classe obrera catalana cada vegada més allunyada dels plantejaments clericals. De fet, les seves organitzacions de sempre han estat fortament laiques: Partit Republicà Federal Democràtic, Tres Classes de Vapor, Solidaritat Obrera, Confederació Nacional del Treball, Unió General de Treballadors, Esquerra Republicana de Catalunya o Partit Socialista Unificat de Catalunya.

Sembla evident que la cultura catalana està amarada de catolicisme. Malauradament. Ara bé, ha existit una clara resistència al llarg del temps que ha intentat lluitar contra la institució que més s’ha oposat a l’avenç de l’humanisme en totes les seves expressions: culturals, socials i polítiques.

Un dels primers polítics socialistes o protosocialistes que van intentar la separació simbòlica del poder polític del religiós podria ser segurament Abdó Terrades, alcalde de Figueres cap a l’any 1842, passant per Francesc Pi i Margall, a qui Friedrich Engels considerà el primer socialista a Espanya, que reivindicà igualment amb contundència[25] la separació de l’església de l’Estat, fins arribar a l’etapa de la II República.

Queda palès, doncs, que el poder de què gaudeix avui l’església catalana no deriva de la seva audiència real entre la població, sinó dels privilegis que continua tenint a causa de l’existència d’una classe política esporuguida i que tem plantejar-se seriosament la separació de l’església de l’Estat d’una vegada en totes les esferes de la vida pública.[26] Que continuïn vigents el Concordat de 1953 firmat pel ministre de Franco Martín Artajo i els acords concordataris de 1976 i 1979 és una vergonya que només s’explica per la covardia. L’església, per altra banda, és conscient d’aquests fenòmens que hem descrit, però només coneix a Catalunya una forma de tornar a ser majoritària: la força i l’espasa. Mai l’església catalana ha volgut mostrar-se de manera empàtica i quan alguns sectors de la mateixa església han volgut solcar aquest camí han topat amb el poder de la jerarquia. Qui ha destrossat la cara amable i moderna del catolicisme català no ha estat un inexistent moviment radical laïcista –com es vol fer creure– o una pretesa secularització que mai se sap què vol dir, sinó la força del poder eclesial que ha rebutjat i perseguit les posicions catòliques compromeses amb les classes populars. Creiem que si avui l’església catòlica s’adonés que amb imposicions no va enlloc –seria una fita que no creiem veure mai– ja no hi seria a temps. Massa anys llançant missatges incomprensibles i atemoridors en una societat molt més preparada i que poc a poc va perdent la por.

No hem pogut veure enlloc una pretesa revifalla a Catalunya del fet religiós, del que alguns anomenen el retorn de les religions. Tot i les dades, hi ha un gran moviment amb molta repercussió als mitjans de comunicació que creu que “la religió torna a estar de moda”: “No podem caure en la confusió de pensar que la crisi de l’Església equival, automàticament, a la crisi de la religió.[...] Hi ha una floració i efervescència de moviments i manifestacions religioses noves”.[27] “¿No pot ser que hagin aparegut noves formes de religiositat?”[28] Creiem que estem davant un desig més que no pas una realitat. Tenen raó, però, quan afirmen que “s’ha incrementat la importància de les religions en les relacions internacionals i en la política”,[29] però aquest fenomen no el poden considerar pas positiu. El ressorgiment del fonamentalisme cristià o musulmà no sembla un avantatge sinó un gran problema. Ens diuen que els “fonamentalismes religiosos, ens agradin o no, són ara com ara els moviments que més creixen”.[30] És clar, el problema és que a qualsevol defensor dels drets humans no ens poden agradar els talibans, per exemple. Per tant, aquesta és una moda –al nostre entendre– perniciosa, molt perniciosa. Si bé en altres contrades aquest pot ser efectivament un fenomen que cal tenir en compte –gairebé mai positiu–, a Catalunya és més un desig que una realitat.

No creiem, a més, que l’evolució que hem descrit generi problemes de referents morals. Només aquells que creuen que fora de la religió no hi ha moral poden pensar que tenim avui un problema amb els joves. Qui pot afirmar avui que hi ha més creença en la superstició que durant el nacionalcatolicisme? No recorda ningú l’extensió dels curanderos i del “mal de ojo”? Hi ha gent preocupada per falsos problemes. Un d’ells, que amb la secularització estiguem abocats a la immoralitat. Ara ja quasi ningú s’atreveix a dir que fora de la religió no hi ha moral, sinó que es diu més finament utilitzant una frase de Chesterton: “Quan un deixa de creure en Déu, el problema no és que ja no cregui en res; el problema és que sembla convertir-se en capaç de creure absolutament en qualsevol cosa. [...] Diríem que quan un deixa de creure en Déu es posa a fabricar ídols o déus falsos”.[31] Potser és que hi ha déus vertaders? Altres expliquen el mateix amb pretensions sociològiques: “En moments així, en què el sentit de la transcendència entra també en crisi, arrossegat per la fallida de les institucions, tampoc no resulta gaire estrany que una gran part d’aquesta joventut perdi pel camí, també, els valors socials universals i de compromís, en la mesura que estan vinculats, precisament, amb un sentit i una transcendència dels quals bona part dels joves d’avui es mostren cada cop més orfes”.[32] No veiem en el nostre horitzó cap d’aquests símptomes de catastrofisme. El problema potser és que alguns autors enyoren temps passats i els mitifiquen presentant-los com mai han estat. Els joves d’abans no estaven “orfes de valors socials universals i de compromís”? Quan era aquest “abans”?

Dóna la sensació que va existir un gran salt en arribar la democràcia i que, poc a poc, les generacions educades en llibertat han anat reconstruint el paisatge moral i espiritual d’aquest país. I potser ens manca perspectiva, però els darrers deu anys d’intromissió ferotge de l’església en els afers col·lectius de manera tan reaccionària han accelerat un procés que en si mateix era ja imparable.

Quant temps trigarà la gent a adonar-se que la laïcitat és el millor terreny on arrelar espiritualitats sinceres? Quant temps trigaran encara les elits polítiques i periodístiques a treure els privilegis a una organització que no representa ja gran cosa i que, a més, vol jugar el paper de construir al voltant seu una extrema dreta anticatalana, tal com ja ens explicava fa setanta anys Carles Cardó? I quan veurem que en parlar de pluralitat religiosa o espiritual algú recorda que els no religiosos som majoria?



[1]                                                           Vilar, Pierre. Catalunya dins l’Espanya moderna. Curial-Edicions 62, Barcelona, 1986, p. 244.

[2]                                                           Fontana, Josep. La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1829. Ed. Ariel, Barcelona, 1983, p. 190.

[3]                                                           Op. cit., p. 29.

[4]                                                           Fontana, Josep. La construcció de la identitat, Editorial Base, Barcelona, 2005, p. 107.

[5]                                                           Carreras Costajussà, Miquel. Elements d’història de Sabadell. Edicions de la Comissió de Cultura, Ajuntament de Sabadell, Sabadell, 1932, p. 147.

[6]                                                           Estruch, Joan i Griera, Mª del Mar. De la secularització al pluralisme, o de quan la religió torna a estar de moda. Seminari del 6 al 15 de novembre de 2006. Auditori de Caixa Sabadell, Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2007, p. 131.

[7]                                                           Rodríguez, Pepe. Mitos y ritos de la navidad. Ed. Grupo Zeta, Barcelona, 1997, p. 72.

[8]                                                           Serra de Manresa, Valentí. Els caputxins de Catalunya, de l’adveniment borbònic a la invasió napoleònica: vida quotidiana i institucional, actituds, mentalitat, cultura (1700-1814). Herder, Barcelona, 1996, p. 159.

[9]                                                           Op. cit., p. 171.

[10]                                                         Fontana, Josep. Ante el espejo. Ed. Crítica, Barcelona, 1994, p. 9.

[11]                                                         Op. cit., p. 29.

[12]                                                         Op. cit., p. 32 i 38.

[13]                                                         Rodríguez, Pepe. Mitos y ritos de la navidad. Ed. Grupo Zeta, Barcelona, 1997, p. 11.

[14]                                                         Op. cit., p. 137.

[15]                                                         Fontana, Josep. Ante el espejo. Ed. Crítica, Barcelona, 1994, p. 69.

[16]                                                         Pániker, Salvador. Variaciones 95. Plaza-Janés, Barcelona, 2002, p. 103.

[17]                                                         Amat, “Calaix de sastre”, 12 de diciembre de 1804, a Fontana, Josep. La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1829. Ed. Ariel, Barcelona, 1983, p. 217.

[18]                                                         Fontana, Josep. La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1829. Ed. Ariel, Barcelona, 1983, p. 356.

[19]                                                         Pérez-Bastardas, Alfred. Barcelona davant del pressupost extraordinari de cultura de 1908. Ed. Mediterrània, Barcelona, 2003, p. 19.

[20]                                                         Op. cit., p. 20.

[21]                                                         Op. cit., p. 28.

[22]                                                         Op. cit., p. 24.

[23]                                                         Op. cit., p. 25.

[24]                                                         Op. cit., p. 26.

[25]                                                         A Catalunya, per reivindicar la llibertat, els drets humans, els drets laborals, el sufragi universal, els drets de les dones, les llibertats nacionals, la recuperació de les nostres institucions, els drets dels nens, fins i tot per a la reivindicació del romànic català, etc., s’ha hagut de ser anticlerical. Per aquesta raó quasi tots els dirigents d’esquerres catalans ho han estat.

[26]                                                         Amb notables excepcions, com Daniel Fernández (PSC) que publicava un article reclamant amb fermesa la separació real entre l’església i l’estat.

[27]                                                         Estruch, Joan i Griera, Mª del Mar. De la secularització al pluralisme, o de quan la religió torna a estar de moda. Seminari del 6 al 15 de novembre de 2006. Auditori de Caixa Sabadell, Sabadell, Fundació Caixa Sabadell, 2007, p. 16. Coincideixen amb aquesta idea molta altra gent com ara: Mellén, Teodor i Sáez, Lluís. Joves i valors. Què mou els nostres joves? Fundació Lluís Carulla, col·lecció Observatori dels Valors. Ed. Barcino, Barcelona, 2007, p. 174.

[28]                                                         Estruch, Joan i Griera, Mª del Mar. De la secularització..., op. cit., p. 17.

[29]                                                         Op. cit., p. 47.

[30]                                                         Op. cit., p. 51.

[31]                                                         Op. cit., p. 32.

[32]                                                         Mellén, Teodor i Sáez, Lluís. Joves i valors. Què mou els nostres joves? Fundació Lluís Carulla, col·lecció Observatori dels Valors. Ed. Barcino, SA, Barcelona, 2007, p. 176.