Observatori Epicur - Quatre notes sobre l'integrisme catòlic

 El més important del cristianisme, des d’un punt de vista social i històric,

no és crist sinó l’església...

Bertrand Russell

 

Ha existit a Catalunya un gran interès a voler diferenciar l’església catalana de l’església espanyola, volent presentar l’espanyola com a reaccionària i la catalana com a diferent d’aquella quan no, fins i tot, víctima d’aquella. Aquest intent deliberat ens vol fer oblidar que si bé existeixen algunes diferències entre l’església catalana i l’espanyola, el fet és que tenen més en comú del que es diu.

Un dels ideòlegs integristes més significatius a finals del segle XIX és un català, Fèlix Sardà i Salvany, que escriu un llibre l’any 1884 que esdevé un símbol: El liberalismo es pecado. En aquest llibre s’escriuen coses com aquestes: “Los peligros que en estos tiempos corre la fe del pueblo cristiano son muchos [...]; el Naturalismo... Llámese Racionalismo, Socialismo, Revolución o Liberalismo [...]”;[1] “¿Qué es el liberalismo? En el orden de las ideas es un conjunto de ideas falsas; en el orden de los hechos es un conjunto de hechos criminales [...]”;[2] “Ser liberal es más pecado que ser blasfemo, ladrón, adúltero u homicida [...]”;[3] “El Laicismo ha sido una herejía singular de estos últimos tiempos, que han tenido contra sí la saña de todos los que aborrecen a Jesucristo”.[4]

Aquestes idees són el fonament de la ideologia franquista: “Urge, pues, oponer a la pluma, la pluma; a la lengua, la lengua; pero principalmente al trabajo, el trabajo; a la acción, la acción; al partido, el partido; a la política, la política; a la espada (en ocasiones dadas), la espada”[5] i “Estas razones son precisamente las que han de mover y forzar a todo buen católico a predicar y sostener contra él, cueste lo que cueste, abierta y generosa cruzada”.[6] La idea d’usar l’espasa i construir una croada comença a fer-se sentir. Com es podrà veure en la nota a peu de pàgina, aquest llibre no havia quedat en l’oblit sinó que torna a reeditar-se periòdicament; de fet, l’edició que utilitzem és de 1936.

L’any 1932 el catedràtic de pedagogia catequística del Seminari Conciliar de Barcelona Joan Tusquets publica Orígenes de la revolución española, un fonament ja molt clar del que serà la historiografia franquista posterior; en el pròleg, Cipriano Montserrat, catedràtic de teologia del Seminari Conciliar de Barcelona, escriu: “¿Qué había, qué sigue habiendo detrás del delantal o, si se quiere, del mandil del ex coronel Francisco Macià?”[7] És potser aquest llibre el fonament de la historiografia iniciada per l’abat Barruel sobre la revolució francesa: la tesi del complot. Vegem-ne alguns exemples: “La Constitución [de 1931] se ha limitado a rebozar la infame y plebeya desnudez sectaria, con fórmulas jurídicas elegidas entre las peores leyes extranjeras [...]”.[8] “España se sintió lo bastante fuerte para arrojar los microbios que la intoxicaban” [es refereix a l’expulsió dels moriscos] [...]”.[9] “Macià debe mucho a los soviets y a los masones en el campo político”.[10]

Les solucions plantejades l’any 1932 són clares i fan por sabent el que avui sabem: “Cuando esto suceda, echad las campanas al vuelo, porque estará a punto de nacer una época de paz”.[11] “Y cuando todo el cuerpo eclesiástico goce de salud orgánica, habrá sonado la hora del intervencionismo”,[12] per rematar: “Será juego de niños barrer la podredumbre que nos ahoga”.[13] Tusquets va ser invitat a la inauguració del camp de concentració de Dachau l’any 1933; en tornar va dir “ho van fer per ensenyar-nos el que havíem de fer a Espanya”.[14]

La croada nacional catòlica de la dictadura franquista ha estat un èxit. Hom parla sovint de la croada i del nacionalcatolicisme, però pocs es paren a analitzar què va significar. Es van depurar els professors universitaris, els mestres, els funcionaris, i tots havien de jurar fidelitat al nou règim feixista i catòlic. Els altres van morir, van ser empresonats o es van haver d’exiliar. L’església catòlica va ser clau en aquest procés de terrorització dels catalans. Com ens explica Jordi Font, sobre un munt de parròquies de Girona podem trobar una part de l’èxit de la croada en l’actitud brutal de l’església catalana durant els anys de la postguerra. Molts ciutadans van veure’s obligats a participar de manera forçosa en les obres de reparació de moltes esglésies.[15] A més, els capellans catalans formaven part d’un sistema de delació que fonamenta el control social de l’església en els anys de la dictadura. Per exemple, el capellà de l’Estartit deia en un informe sobre els seus feligresos: “La asistencia a la Santa Misa los domingos y días festivos antes de la Revolución era de un 5 % escaso. Poco después de entrar los Nacionales en este pueblo, un 75 %, actualmente cumplen un 40 %”.[16] El capellà d’Ordis, un poble de 400 habitants, escrivia l’any 1941: “Fallan al precepto Pascual unas 8 mujeres y 30 hombres”.[17] En molts casos, en els seus informes els capellans “exigien més duresa a les autoritats locals...”[18] El rector de Boadella, poble de 248 habitants, feia l’any 1944 un esforç de sinceritat: “Si bien es verdad que la asistencia a la Santa Misa y el cumplimiento Pascual ha tomado un favorable incremento, resulta no obstante que se nota una falta de fe algo acentuada y parece ser que los feligreses obran más que por motivo religioso al impulso político”.[19] Segons l’autor del llibre, acabaven tenint una visió integrista “que s’acostava a una visió paranoica de la vida”.[20]

Encara avui no hi ha una declaració oficial de l’església catòlica demanant perdó pels seus crims, com ens explica l’historiador i monjo de Montserrat Hilari Raguer. Va fer-se obligatori anar a missa, per ser funcionari o qualsevol càrrec institucional calia passar per un procés de depuració i demostrar fermes conviccions catòliques. Les misses i l’ensenyament de la religió van fer-se obligatoris a totes les escoles. Es van prohibir les altres religions i va desaparèixer la llibertat de culte de la II República. En definitiva, la recristianització proposada a sang i foc dóna els seus resultats i fa que la població catalana esdevingui catòlica pràcticament al 100 %.

És sorprenent com, després de quaranta anys de dictadura i trenta de democràcia, encara ha quedat en l’opinió publicada la idea que hi va haver una gran persecució religiosa durant la II República, donant a entendre que la resposta de l’església, en forma de croada, estava justificada. Ara que l’església espanyola i catalana torna a dir que està perseguida, potser que comencem a canviar la mirada retrospectiva sobre el passat.

L’esquerra catalana ha menystingut el paper nefast de l’església catòlica en la vida al nostre país. Fins hi tot una bona part de l’esquerra marxista, quan existia, afirmava que no entenia per què la classe obrera catalana conscienciada i organitzada era anticlerical (anarquista, socialista o comunista). Potser ara tots aquests milhomes començaran a entendre que aquells pobres obrers organitzats que potser no havien pogut estudiar eren molt més lúcids que els intel·lectuals dels anys seixanta i els d’ara. Què sabien aquells pobres obrers, que no sabem ara? (Max Aub, La gallina ciega).[21] Ara es torna a veure amb claredat que només l’església pot nuclear una potent extrema dreta. Tot això ja estava escrit a El gran refús.[22] El que fou home de confiança del bisbe Vidal i Barraquer, Carles Cardó, ja ho va escriure a inicis dels anys 1940 i, tot i que no es va publicar fins 1994, el seu testimoni llegit aquests dies fa estremir: “D’ací vingué que entre el poble, sovint entre la clerecia, el nom de catòlic signifiqués menys una confessió religiosa que un partidisme polític, i per cert un de particularment i justament antipàtic al seny cristià de la gent: el d’una extrema dreta violenta”.[23] L’esquerra ha estat menys valenta que Cardó a l’hora de judicar el paper de l’església catalana en la Guerra Civil, tothom hi ha volgut passar de puntetes: “Les repercussions sacrílegues que tingué en la zona republicana cauen, doncs, en gran part sobre la consciència dels promotors del fratricidi col·lectiu, entre els quals es trobaven alguns jerarques eclesiàstics”.[24] Apunta directament als bisbes de Barcelona, Girona i Lleida. Ara que la jerarquia eclesiàstica manté un potent esperit anticatalà propagat per la COPE podem entendre el que ens explicava Carles Cardó: “La gent començava a preguntar-se si ésser català era compatible amb ésser catòlic”.[25] Les dades que aportem apunten que potser estem encetant una tendència on ser catòlic serà sinònim de nacionalista espanyol a Catalunya. Una sensació que Cardó ja va anunciar fa molts anys. Al final resulta que Cardó –com uns anys abans ho féu Joan Maragall– sabia per què existia un ambient anticlerical entre les classes populars catalanes, mentre que els tertulians catalans encara avui no ho saben: “Les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església”.[26]




[1]                                                           Sardá y Salvany, Félix. El liberalismo es pecado. Librería y tipografía católica, SA, Madrid, 1936, p. 12.

[2]                                                           Op. cit., p. 17.

[3]                                                           Op. cit., p. 24.

[4]                                                           Op. cit., p. 156.

[5]                                                           Op. cit., p. 163.

[6]                                                           Op. cit., p. 13.

[7]                                                           Tusquets, Joan. Orígenes de la revolución española. Ed. Vilamala, Barcelona, 1932, p. 7.

[8]                                                           Op. cit., p. 127.

[9]                                                           Op. cit., p. 132.

[10]                                                         Op. cit., p. 151.

[11]                                                         Op. cit., p. 202.

[12]                                                         Op. cit., p. 199.

[13]                                                         Op. cit., p. 201.

[14]                                                         Preston, Paul. Botxins i repressors. Els crims de Franco i els franquistes. Editorial Base, Barcelona, 2006, p. 104.

[15]                                                         Font i Agulló, Jordi. ¡Arriba el campo! Unitat de Publicacions de la Diputació de Girona, Girona, 2001, p. 79.

[16]                                                         Op. cit., p. 83.

[17]                                                         Op. cit., p. 85.

[18]                                                         Op. cit., p. 85.

[19]                                                         Op. cit., p. 87.

[20]                                                         Op. cit., p. 84.

[21]                                                         Max Aub. La gallina ciega. Diario español, Barcelona, Alba Editorial, 1995.

[22]                                                         Cardó, Carles. El gran refús. Editorial Claret, Barcelona, 1994.

[23]                                                         Op. cit., p. 53.

[24]                                                         Op. cit., p. 67.

[25]                                                         Op. cit., p. 65.

[26]                                                         Op. cit., p. 54.