Observatori Epicur - Que és l'Observatori Epicur?

  “Quant als cossos celestes, llursmoviments, revolucions, eclipsis,
sortides, postes i altres fenòmens semblants,
no hem de creure que s’hagin originat per mà d’algun ésser que en tingui cura...”.

 

                                               Epicur



Massa sovint al nostre país alguns diuen que aquest és un país catòlic, d’altres quIlustració Forgese és fonamentalment un país catòlic, els que volen ser més tolerants afirmen que aquest és un país d’arrels catòliques o, els encara més tolerants, cristianes. Des de l’entitat Memòria del futur volem dotar-nos d’un observatori que analitzi la realitat sociològica del país pel que fa a la influència i el poder real de l’església en la vida social i política i també en la consciència i la mentalitat col·lectiva. Serà un laboratori on es quantificarà en la mesura del possible aquesta influència des de tots els angles d’anàlisi que es requereixin. Es tindrà en compte una visió dinàmica del fenomen, d’on venim, on som i on podem anar, i també intentarem explicar i debatre les causes més profundes d’aquests canvis.

Aquest Observatori s’ha plantejat com un recull de dades disperses sobre el fet religiós a Catalunya i Espanya. Fonts diverses, anys diversos, institucions diverses que fan a voltes molt difícil de comparar, però que poc a poc ens aniran donant unes certes pautes i tendències, que és el que ens interessa. D’entrada topem amb el fet que els estudis molt sovint s’han fet des de la perspectiva de l’església catòlica. Quasi sempre els estudis tenen com a objectiu fonamental veure com es relacionen els ciutadans amb la religió catòlica, per adhesió o oposició, i quasi mai des d’un punt de vista sociològic i científic, per exemple, quines respostes diverses donen els ciutadans en el seu àmbit de creences filosòfiques, espirituals i religioses.

El nostre interès, per tant, és analitzar les diferents actituds que adopten els catalans davant d’aquest fet, però sobretot veure fins a quin punt l’església catòlica té poder sobre la ciutadania. Tindrem especial cura a contrastar les diferències entre Catalunya i Espanya, entre adults i joves i entre homes i dones. Les enormes diferències que hem detectat són les que ens van impulsar a una sistematització de dades que corroborin o refutin les sensacions que teníem.

Hem fet tota mena d’estudis sobre els joves i sabem fruit d’aquesta experiència que el canvi social és molt lent i, segurament, en l’àmbit de la reflexió sobre l’espiritualitat és on hi ha hagut un canvi més significatiu durant els darrers trenta anys. Aquesta tesi és la que intentarem refutar o construir.

Sempre que puguem compararem Catalunya amb Espanya; no és una decisió banal, ja que pel tema que tractem no podíem fer altra cosa, la situació de l’església i la religiositat a Catalunya ve determinada pel context d’un país, en un estat, Espanya, que ha sofert una dictadura. La dictadura franquista va tenir a Catalunya un suport important en els sectors de la Lliga Regionalista, que van ajudar en el cop d’Estat i en la repressió. No va ser la Guerra Civil una guerra de Castella contra Catalunya, sinó una guerra entre els que defensaven la legalitat republicana i aquells que volien construir un règim dictatorial i despòtic on el paper de l’església –i també, cal dir-ho, de l’església catalana– va ser rellevant. No en va les reflexions que van desembocar en la idea de croada estaven ja covades des de feia temps per Sardà i Salvany i reactualitzades pel capellà Joan Tusquets. Tots dos ben catalans. Però de poc serviria tractar sobre aquesta qüestió a Catalunya en el marc europeu o mundial –en alguns casos ho farem– perquè ens indicaria ben poc sobre la situació relativa de Catalunya en el context que marca, que és el context espanyol.

Una de les primeres dificultats amb què ens trobem és en les preguntes on pretesos investigadors socials mostren tots els seus dogmes. En posarem alguns exemples. La Fundación Santa María (FSM), una organització marianista, pregunta als joves quin tipus d’ambient espiritual tenen les famílies: “ambient familiar descuidat o no existent”.[1] No és cap broma: “En tu opinión, el ambiente de tu familia en relación con lo religioso era: Seriamente religioso / religioso sin más / muy descuidado en todo lo religioso / ambiente no religioso”. És a dir, si el jove és d’una família lliurepensadora només pot posar “ambient descuidat”. I això l’any 2002!

Però el problema és general, no puntual, en les investigacions sobre aquest tema. Es demana a la gent si és “catòlic” o “no catòlic”, “creient” o “no creient”. En la vida és obvi que “no som” diferents coses, però no es pot fonamentar una qüestió tan cabdal i tan íntima en una negació. Estem davant d’una concepció totalment “catolicocèntrica” de pensament únic i totalitari. La gent no es pot definir en una qüestió tan complexa com la seva religiositat, la seva espiritualitat o les seves conviccions filosòfiques amb una negació. L’altre element molt comú és l’expressió “indiferent”, concepte catòlic aplicat als altres: si no ets catòlic, ets indiferent. Indiferent, a què? Si anem als anys 1960 les opcions de resposta eren “catòlic fervent”, “catòlic normal”, “catòlic tebi”, “catòlic no practicant”; l’única opció possible alternativa era “una altra religió”. Una altra trampa del llenguatge pseudocientífic és la dicotomia “religiós” / “no religiós” que encara s’usa. Pots ser una persona religiosa i no ser catòlica; és més, pots ser molt religiós i ateu, o també pots ser no religiós i catòlic, que és el que aparenten la major part de responsables clericals. Fins i tot el CIS[2] pregunta: “Es descriuria a vostè mateix com una persona...: molt religiosa, bastant religiosa, poc religiosa, gens religiosa”.

Ens podríem estendre molt en aquesta crítica metodològica, però centrem-nos només en la més habitual. Es tracta de diferenciar entre catòlics practicants i no practicants. En molts casos s’arriba a diferenciar entre “molt bon catòlic”, “catòlic practicant”, “catòlic no gaire practicant” i “catòlic no practicant”. És un concepte tan establert que fins i tot l’interioritzem com una qüestió normal. El podríem aplicar a cap altra anàlisi sociològica? No. Imaginem que preguntem a la gent si és molt bon socialista, socialista practicant, socialista no gaire practicant o socialista no practicant (per exemple, Carlos Solchaga i David Taguas).

D’altra banda, hi ha enquestes que, a banda de preguntar sobre “l’autoubicació” o “l’autodefinició religiosa”, també pregunten –amb independència de l’adscripció i/o pràctica religiosa– per com es considera algú religiosament. Per exemple, en la sèrie estadística de l’Enquesta Europea de Valors (EVS) des de 1981 fins al 2000 s’ha preguntat: “Tanto si va Ud. a la Iglesia como si no, ¿diría Ud. que es...: 1. Una persona religiosa, 2. Una persona no religiosa, 3. Un ateo convencido, 4. Otra respuesta”.

Creiem que posar ateu “convençut” només pot partir d’una mentalitat perversament catòlica. Per què no posar una persona religiosa convençuda? A més, una persona no religiosa no pot ser a la vegada un ateu, sigui més o menys convençut?

No sabem per què en algunes enquestes es va començar a utilitzar en els qüestionaris la puntuació del 0 al 10 en l’adscripció religiosa. En l’Enquesta Social Europea (ESS), a partir del 2002 es pregunta: “Con independencia de si se considera Ud. de alguna religión ¿en qué medida se considera una persona religiosa? Por favor, utilice esta tarjeta: 0 Nada religioso, 10 Muy religioso”.

Una altra de les preguntes corrents és: “ets no creient?”, com a sinònim a Catalunya de no catòlic. Els no catòlics som no creients? No creiem en res?

En relació amb l’Idescat la qüestió encara és més complexa, la pregunta referida a l’autoposicionament religiós va oscil·lant: l’octubre de 2004 es considera la resposta “catòlic”, el juny de 2005 “creient”, el novembre de 2005 “catòlic”, el febrer de 2006 “creient”, el març de 2006 es fa la distinció entre “catòlic practicant, catòlic no practicant”.

Tot plegat es bastant confusionari. A més, darrerament, l’any 2005, la categoria “catòlic no practicant” ha estat eliminada del qüestionari dels Informes de la Juventud de la FSM. Les altres categories es mantenen; ara bé, és important l’anotació dels autors de Jóvenes españoles 2005:[3] “en el año 2005 la categoría católico no practicante ha sido eliminada del cuestionario, lo que ha tenido dos consecuencias: el ensanchamiento de la categoría católico no muy practicante y el engrosamiento de las tres categorías posteriores (indiferente, ateo, agnóstico)”. No ens enganyem, han acabat amb una de les sèries estadístiques més interessants, amb la pretensió que pel fet d’estar englobats en un sol epígraf els catòlics sumessin més. Això és com els dos canvis en l’Enquesta de Població Activa: quan surten molts aturats, canvien les normes i ja en tenim menys. Que la realitat canviï o no, no sembla importar gaire a alguns sociòlegs.

Hem dit ja que compararíem sempre que poguéssim les dades de Catalunya amb les d’Espanya, en alguns casos en què no existeixen dades sobre Catalunya hem posat succintament les espanyoles perquè el lector tingui alguna referència.

Una de les dificultats que tenim és que els sociòlegs plantegen les franges d’edat de formes diferents; hem intentat –en tot moment– ser explícits amb aquesta informació ja que pensem que pot tenir efectes sobre els resultats. De tota manera no creiem que aquesta sigui una dificultat insalvable i massa important, sobretot si utilitzem tantes fonts diferents amb la intenció no de quedar-nos amb una sola dada, sinó de veure’n les dinàmiques de fons.

Volem fer palès també que en molts casos hem agrupat els no creients, els laics, els agnòstics i els ateus. Són moltes les diferències entre una enquesta i unes altres. Ho hem fet per tal de poder veure fins a quin punt el catolicisme continua essent una opció majoritària en la societat catalana. Volem deixar constància que la manera que tenen les persones d’encarar les preguntes que no tenen resposta des de la raó no només pot ser de caire religiós, sinó que, a més, en el fons cada persona viu l’espiritualitat d’una manera personal e intransferible encara que siguin seguidors del llibre sagrat.

Pel que fa a les dades de l’església en relació amb la declaració de la renda i les dades econòmiques, en general l’opacitat informativa és increïble. Hem posat les millors dades que tenim tot i saber que en molts casos caldria una millor informació estadística. Cal dir, però, que ho hem intentat insistentment; la resposta que hem rebut és aquesta: “La información obtenida por la Agencia Tributaria en el desempeño de sus funciones está destinada a ser utilizada para la efectiva aplicación de los tributos y recursos cuya gestión tiene encomendada. El posible destino estadístico de esta información está condicionado por un lado por el deber de confidencialidad de los datos, que impone el ordenamiento jurídico, y por otro, por la capacidad de nuestros medios humanos e informáticos para procesar la información y adaptarla a las necesidades particulares que las distintas Administraciones públicas o particulares puedan tener. Esta limitación de medios hace que resulte necesario anteponer la dedicación de los mismos a la consecución del fin último que tiene encomendado la Agencia Tributaria, en detrimento del interés estadístico individual”.

Hem fet servir dades de molt diferent tipus que ens poden ajudar a tenir una visió global de la qüestió. Hem agrupat conceptes sempre que hem pogut i en tots els casos ho citem al lloc corresponent. El concepte “altres religions” només el posem quan resulta significatiu. I també, per la mateixa raó, quasi en cap cas –excepte els molt significatius– hem posat els “no sap, no contesta”. Per aquesta raó en alguns casos els percentatges dels gràfics no sumen 100. Creiem que alleugerim la lectura d’un estudi –per si mateix– dur de llegir. Per qui hi vulgui aprofundir més, les dades estan publicades i són conegudes. Hem volgut, doncs, fer com ens diu el mestre Vicenç Navarro en altres qüestions relacionades amb l’estat de benestar: que parlin les dades, després ja n’opinarem. Veureu com en molts casos citem dades de la Fundación Santa María, una organització marianista, però que, tot i els molts problemes metodològics, ens permet tenir un bon punt de referència dels sectors més il·lustrats del catolicisme espanyol.

Per no allargar-nos més, proposem debatre un altre concepte que pretén explicar l’evolució de la societat catalana dels darrers anys: “la secularització”. L’església i la religió catòlica perden influència en la societat catalana; segons molts autors es deu a la secularització de la societat. La secularització és el resultat que provoquen unes causes concretes, no n’és la causa. A més, s’expressa com si sempre Catalunya hagués estat catòlica. Al nostre parer, el que passa és que una societat democràtica, on els ciutadans poden triar en llibertat, elegeixen opcions molt allunyades de les proposades per l’església catòlica. Molts autors ho veuen com un perill on les noves generacions poden acabar abocades al nihilisme. Són sectors socials catòlics i clericals que creuen que fora de l’església catòlica no existeix la moral. Nosaltres pensem que, alliberades dels prejudicis i la superstició, les persones poden ser lliures per encaminar la seva vida, des de la pluralitat, cap al difícil camí vers l’autodeterminació individual, requisit imprescindible cap a l’autoconsciència.

 

[1]                                                           Jóvenes 2000 y religión, Fundación Santa María, 2004, p. 141 (dades de 2002).

[2]                                                           CIS, Datos de opinión: Religión y sociedad. Boletín 29 (mayo-agosto 2002).

[3]                                                           González-Blasco, P. i González-Anleo, J. Jóvenes españoles 2005. Fundación Santa María, 2006, p. 250.