Observatori Epicur - Conclusions

 El més important del cristianisme, des d’un punt de vista social i històric,
no és crist sinó l’església...

Bertrand Russell



Les dades reflecteixen una realitat que, per molt que no es vulgui recordar, és contundent. La croada va tenir èxit, i encara avui els seus rastres són ben visibles en les respostes que ens donen aquells que es van educar i socialitzar en el règim franquista; voler pensar, com es fa habitualment, que la dictadura no ha deixat empremta en la nostra manera de pensar seria ridícul. Potser els creadors d’opinió catalans –i espanyols– que viuen en la seva pròpia carn aquesta contradicció no tenen la valentia necessària per explicar-ho, potser no poden. Segurament és un mecanisme de defensa el fet de voler pensar en un passat que no ha existit, així es ven a les noves generacions un passat, per exemple el maig del 1968, on entre els joves d’aquell moment hi havia una gran llibertat de consciència i sexual; la realitat sociològica que es dibuixa és que potser sí que va existir un maig del 68 a Catalunya, però eren tan pocs que estadísticament no existeixen. El que sí que existia era una societat catalana on els joves es casaven a l’església i anaven a missa cada diumenge, batejaven els seus fills i molts s’anaven a confessar de tant en tant. Potser no hi havia més remei si es volia sobreviure, però la realitat és la que és. Per contra, sorprèn la rapidesa amb què les noves generacions, sobretot els nascuts després de 1975, són capaços de tornar a pensar el que pensaven les generacions anteriors a la Guerra Civil i la croada. Sembla que les ferides en la llibertat de consciència es van tancant i les primeres generacions sense por s’allunyen precisament de la mirada ultrareaccionària d’una església catalana i espanyola, cada vegada més ancorada en el passat i amb una única solució: la imposició.

Els joves són titllats de conservadors precisament per la generació dels seus pares i paradoxalment són els que s’atreveixen a pensar per si sols, els que busquen la llibertat de consciència i la llibertat espiritual. En uns trenta anys s’ha desfet una part molt important del camí fet en els quaranta anteriors, som just en la línia d’inflexió. Moltes de les coses que passen ara (recuperació de la memòria republicana, papers de Salamanca, relleu generacional en la política, celebracions de la II República) no són altra cosa que caminar per la línia de la fi de la por i, per tant, revisar críticament la transició i refer una prioritat política, un calendari polític que situï els joves en allò que sempre queda per fer. Els joves tornen a reivindicar “la llibertat de l’home davant el seu propi destí”.[1] Ni més ni menys. La sotragada va ser forta, però ens estem recuperant molt més ràpidament del que no semblava. En realitat, com deia José Canalejas, “no hay un problema religioso, hay un problema clerical”.[2] Manuel Azaña definia l’any 1931 el problema: “España ha dejado de ser católica; el problema político consiguiente es organizar el Estado en forma tal que quede adecuado a esta fase nueva e histórica del pueblo español. Yo no puedo admitir, Sres. Diputados, que a esto se le llame problema religioso”.[3] Llegir aquest fragment de discurs quasi vuitanta anys després ens fa adonar de com hem avançat molt en algunes coses i molt poc en d’altres. I tenir una certa malenconia en pensar de què podríem estar discutint i escrivint a Catalunya avui si la república hagués vençut el feixisme. Cal tornar a dir sense por que “la millor cultura s’ha creat al marge de la religió o directament en contra d’ella”.[4]

Ens hem preguntat si Catalunya ha deixat de ser catòlica; la resposta és clara: sí. I a un ritme impressionant. Potser és el canvi de mentalitat i de valors més positiu que s’ha produït en els anys de llibertat de què estem gaudint.

I per acabar, tornem als orígens. Epicur, dos-cents anys abans de Crist –és a dir, abans de l’existència de l’església catòlica–, escrivia: “Quant als cossos celestes, llurs moviments, revolucions, eclipsis, sortides, postes i altres fenòmens semblants, no hem de creure que s’hagin originat per mà d’algun ésser que en tingui cura...”[5]

 

[1]                                                           Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1975, p. 59.

[2]                                                           Fernández, Daniel. “Actualidad de José Canalejas”. El País, 21 de gener de 2008.

[3]                                                           Discurs de Manuel Azaña. Diario de Sesiones de las Cortes, 13 d’octubre de 1931.

[4]                                                           Tree, Matthew. La vida després de Déu. Ara llibres, Badalona, 2007, p. 160.

[5]                                                           Epicur. Lletres. Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1975, p. 99.